Martin Růžička és un reconegut tallador i constructor de titelles txec, de Praga. Les peces de Růžička, per la precisió del treball i la qualitat, són mundialment famoses. El precedeixen la fama i l’estil de Praga. Però Martin no ha après el seu ofici de la tradició, i aquesta podria ser la raó per la qual el seu treball és tan personal. Li agrada provocar, fa el paper d’artesà postpunk i gasta un humor intel·ligent. És un artista autodidacta —o més aviat hauria de dir “treballador”, ja que, com diu ell, fer titelles és només una feina. No obstant això, després de parlar-hi, ens podem fer una idea clara del que pot ser aquesta art avui dia. Diguem que és un artista en sèrie, però artista al capdavall, i fins i tot independent.
“Vaig estudiar música clàssica, però després vaig passar vuit anys sense rumb en males companyies. M’ho vaig passar molt bé, però va arribar un dia que vaig haver de trencar amb tot allò. El meu germà Jan vivia al camp, construint titelles, i em va preguntar si ho volia provar. Com que vaig descobrir que se’m donava bé, vaig començar a tallar titelles professionalment.”
“Fa uns deu anys, potser una mica més, me’n vaig anar a Barcelona i m’hi vaig quedar a viure un temps. Tocava la guitarra al carrer i intentava vendre titelles, però no era fàcil arribar a final de mes. Un cop vaig voler tocar per als turistes que s’estaven a les terrasses dels bars, però em feia molta vergonya i es guanyen pocs diners. Vaig conèixer molts titellaires, però: vaig anar al Teatre Malic, vaig conèixer el Jordi Bertran i la Pili del Marionetàrium, també vaig estar a la Casa Taller de Marionetas tot i que mai no vaig conèixer personalment el Pepe Otal. També em van parlar de l’obra de Harry V. Tozer. La Teresa Travieso i jo encara mantenim el contacte, algunes de les meves marionetes es venen a la seva botiga.” (Vegeu l’entrevista amb Teresa Travieso, o la pàgina de Marionetas Travi.)
Kasparek.
“És més fàcil vendre titelles de Praga. Aquí hi ha tres botigues que venen les meves marionetes. A Praga això s’ha convertit en un record turístic, de manera que els mateixos Don Quixot i Sancho Panza que eren massa cars a la Rambla fins i tot per als turistes, a Praga, el mateix tipus de turistes pot demanar-los.”
El Flautista d
“Ara, amb la crisi, pràcticament ja no es venen titelles grans. Fer un titella de fusta és molta feina i arriba un punt que no puc abaixar més el preu. I per tant la gent prefereix comprar figures petites, sobretot els nord-americans i els japonesos, els solen ser els que compren més. Ara, a Praga, també vénen els russos i els xinesos, però comprar d’aquesta manera no forma part de la seva cultura, de manera que volen regatejar. Però jo he de defensar el meu lloc de treball! Durant un temps podia fer qualsevol cosa a qualsevol preu realment m’interessava, però ara tinc una família i un assistent, i per tant no treballo guiat per un sentiment artístic, sinó considerant-me a mi mateix un artesà.”
“Jo sóc una mica cínic amb el meu propi treball. Alguns diuen que els titelles tenen ànima o que la figura existeix i que només espera, a l’interior de la fusta, que algú la talli, però tot això són mentides. Es poden fer sèries de la mateixa cosa.”
“Bé, sí, tinc la meva pròpia companyia de titelles, Teatre Truhla, amb uns amics meus. Jo també actuo amb ells, però més aviat com a músic (toco en un parell de bandes també: Spermbankers i els Sketa Fotr). Teatre Truhla fem “westerns”, per exemple, o “ciència-ficció”, en bars i altres llocs poc habituals. Cada any, per Nadal, actuem en un centre comercial de Hong Kong. Paguen bé i mengem bé, la llàstima és que no podem fer servir els nostres esquelets ni cap altra figura morta, perquè volen coses més dolces. A nosaltres ja ens sembla bé, és una mena de prostitució artística, però també és divertit. Per això ho fem.”
“Nosaltres no fem titelles clàssics, és clar, però fins i tot en la tradició de la República Txeca, el més important és la narració, i per això moltes companyies escriuen i representen els seus propis contes. Quan vivia a Barcelona, em vaig adonar que allà és molt més comú l’espectacle de cabaret. Aquí és molt diferent aquí.”
“És clar que hi ha personatges populars que es troben en moltes obres de teatre de titelles. Hi ha el Kasparek, que és molt conegut, jo en faig un munt, de Kaspareks. O el Vodnik, el dimoni de l’aigua. O un altre que es podria traduir per Joan Enze, o el Joan Mandres, no saps mai si és molt enze o és que se’l fa, o si és un ximple que té sort o un paio molt mandrós i extremadament intel·ligent. En qualsevol cas, és un home bo i al final sempre guanya.”
Pinotxo i la seva versió cadavèrica (normalment preferida pels turistes).
“Com tots els tallistes txecs, crec, construeixo els titelles amb fusta de til·ler. Aquí és molt comú, és una espècie d’arbre nacional. De tota manera, quan faig titelles per a grans espectacles de carrer o figures que requereixen moviments específics i han de tenir les articulacions més resistents, faig les juntures amb fusta de faig. Però, en qualsevol cas, el que és difícil d’aconseguir en un titella és l’equilibri.”
Vodnik.
“Faig titelles fàcils per a Teatre Truhla. A la República Txeca és així: com et deia, aquí el més important és la història, la forma d’explicar-la i la imaginació, per la qual cosa, en general, les companyies txeques no fan servir marionetes complicades.”
“Així que sí, crec que l’edat d’or dels grans titelles de fusta ja ha passat, ja que depèn principalment del turisme. El teatre de titelles txec és molt antic. Alguns diuen que va florir després de la Guerra dels Trenta Anys, al segle XVII, i al segle XIX, durant la construcció nacional txeca, moltes famílies riques tenien el seu propi teatre de titelles privat a casa. Però les grans estàtues de fusta que es venen com a record de Praga no són exactament una part d’aquesta tradició. Probablement és un truc. A més, ara a Praga molts d’aquests souvenirs estan fets de guix i els venen en botigues de grans organitzacions de comportament mafiós que van aconseguir els drets d’autor sobre algunes peces que originalment feien escultors locals. I ni tan sols són txecs. Però no estic gaire preocupat. Jo no crec que acabi la meva vida sent un tallador. Si m’hi veig obligat, faré una altra cosa.”
