Fils i mans, el món de Teresa Travieso

Els fils que mouen les coses, i les mans que fan i desfan. Es pot dir que la vida de Teresa Travieso, fundadora de la companyia “Fil o Mans” i ànima i artífex de la botiga de marionetas Travi, s’ha mogut sempre a l’entorn d’aquestes dues paraules. Uns fils reals i subtils, i unes mans hàbils, tranquil·les i tenaces, que l’han conduït a dedicar-se a una professió, la dels titelles, i a abraçar l’especialitat de la marioneta de fil.

Teresa Travieso. Foto de Jesús Atienza

– La veritat, no sé perquè em voleu fer un reportatge.

Des de que li hem plantejat la nostra intenció de parlar amb ella per a la Revolta dels Titelles, no ens ha deixat de repetir aquesta frase, dita amb tota sinceritat i sense cap falsa modèstia. I és que precisament una de les característiques que més destaca de la personalitat de Teresa Travieso és la humilitat, una condició que s’afirma a través de la seva discreció. I potser és aquesta contenció en el tracte i en el seu quefer professional, el secret de la fascinació que desperta aquesta persona de taller que viu concentrada en les marionetes i en la seva construcció. És la fascinació que s’amaga sempre darrera d’aquell que crea des del silenci i la discreció de la rebotiga, com si el fet de passar el dia entre ninots que neixen de les seves mans li donés una companyia màgica i una duplicitat misteriosa.

El seu origen rural –procedeix d’una família del Bierzo, a la província de León, on el seu pare encarnava la noble figura del camperol antic, capaç de treballar la fusta i de fer-se ell mateix les eines que utilitzava al camp– i la seva arribada a Barcelona a l’edat de divuit anys, marquen el punt de partida d’una carrera vital que s’iniciarà amb la música, derivarà vers el teatre i s’acabarà anclant en els titelles i el fil.

Teresa Travieso a la botiga. Foto de Jesús Atienza

– Quan vaig arribar a Barcelona, volia estudiar música, i per això em vaig apuntar a classes de música primer a l’Acadèmia Modolell i després dos anys al Conservatori del Liceu. La casualitat em va dur a treballar a l’escola Pipo i conèixer i a tractar així amb molta intimitat la família Salvat, especialment a dos dels germans, en Joan i la Núria. També amb la família Cavanillas-Soldevila vaig tenir molta relació –vaig fer de cangur dels seus fills–. Es pot dir que tant ells com els Salvat em van fer una mica de pares durant aquells primers anys a Barcelona, i haig de dir que tot i tenir els meus pares al Bierzo, mai em vaig sentir sola i desprotegida. Suposo que el tracte que tenia amb els Salvat em va apropar cap al teatre. Recordo que en aquells anys –estem parlant dels anys seixanta– vaig veure obres importants a Barcelona, com les direccions de Ricard Salvat que va fer de textos de Salvador Espriu. També recordo haver vist la companyia Obratzov i, no sé ben bé perquè, haver-la vist actuar situada jo a l’escenari, darrera dels manipuladors. Eren marionetes de tija i em van impressionar molt. A la fi, conscient de que la música no era el meu fort, em vaig apuntar als cursos d’interpretació de l’Institut del Teatre.

L’Institut, en aquella època, era una institució molt viva i dinàmica, i modesta de mitjans. Els seus responsables –persones com Herman Bonín, Xavier Fàbregas o Josep Montanyès– intentaven obrir el món estret dels anys de la Dictadura i connectar el teatre de Barcelona amb el que es feia arreu del món. Viatjaven i estaven oberts també a les formes més limítrofes del gènere, com és el teatre de gest o el de titelles. La qüestió és que es va crear llavors, dins de l’Institut, l’Escola de Mim, la de Titelles i, de seguida, la de Marionetes de Fil amb el taller del senyor Harry V.Tozer, rescatat de l’oblit gràcies al bon ull i a la clarividència de Herman Bonín, Joan Baixas i Xavier Fàbregas.

– Em vaig matricular a Art Dramàtic. Van ser uns anys intensos, que vaig seguir amb molta passió. Recordo molt bé tot el que es referia a la detenció dels Joglars, el tancament a l’Institut, en el que vaig participar molt activament. Entre els detinguts hi havia l’Arnau Vilardebò, amb qui havia viatjat un estiu i amb qui vam fer un curs de Pantomima Acrobàtica a París amb Marcel Marceau. Allà vaig descobrir que els actors anglesos sabien tots esgrima i en tornar a Barcelona em vaig apuntar a un curs que es feia a Montjuic. Però tot i que m’interessava molt la interpretació, potser perquè no parlava el català i això m’impedia tenir papers principals en els tallers i exercicis que fèiem, la qüestió és que un dia vaig veure l’exposició que es va fer al Palau Güell de les marionetes recuperades del Senyor Tozer, i em van captivar. Va ser un fletxasso que tanmateix no determinà la meva entrada al seu taller. La verdadera raó és que necessitava algú que l’ajudés a restaurar les marionetes –havien estat tancades en un magatzem ple d’humitat del Poble Espanyol–, de manera que d’un dia per l’altre em vaig convertir en alumne i en assistent del professor, la qual cosa em va anar molt bé, en donar-me una petita font d’ingressos. Es pot dir que aquesta condició d’alumne –sempre vaig aprendre molt al seu costat– i d’assistent personal del senyor Tozer s’ha allargat durant tots els anys que durà la meva relació amb ell, és a dir, fins a la seva mort.

Teresa Travieso ens ensenya imatges de les marionetes del senyor Tozer. Foto Jesús Atienza.

Entrar al taller del senyor Tozer va transformar la seva vida. Potser ella encara no ho sabia, però els fils del destí, entrelligats amb els fils enredats de les marionetes que començava a restaurar, van teixir un camí pel qual ja mai hi deixaria de transitar. Les marionetes tenen aquesta estranya peculiaritat: els seus fils reals es tornen de seguida en metafísics, i mentre cusen i lliguen els peus, els caps i els ombros del titella que subjecten, cusen i lliguen el destí de la persona que els manipula i s’hi deixa atrapar. És un fenòmen que l’he vist repetit en moltes ocasions i que crec cal considerar com una particularitat dual i ineludible d’aquests éssers tan estranys que són les marionetes.

– Van ser molt interessants per a mi aquells primers anys d’aprenentatge al taller del senyor Tozer. Conèixer d’una banda tots els diferents alumnes que hi van passar, molts dels quals esdevindrien coneguts i reputats marionetistes, i de l’altra banda, convertir-me en l’assistent del professor i en l’encarregada de coordinar la companyia, em va ensenyar moltes coses. Del Pepe Otal, recordo que en un principi no s’avenia gens amb el senyor Tozer. Mentre per a aquest tot havia d’estar previst, medit i molt ben assajat, al Pepe li agrada improvitzar i avançar sobre la marxa. Eren móns diferents i oposats. A més, al senyor Tozer no li va agradar gens saber que Otal havia posat el nom de Grupo-Taller de Marionetas a la seva companyia. Per això va decidir establir el seu propi nom, que fins i tot va registrar, com: Marionetas de Barcelona. Va ser amb els anys que els dos van començar a admirar-se mútuament i a respectar-se, de manera que al final es van fer molt amics. Per altra part, els anys d’estudiar Interpretació no havien passat en va: mantenia molt bona relació amb els meus excompanys i professors, i quan necessitava gravar veus per a les marionetes, sempre podia recórrer a ells. Per exemple, pel Sant Jordi, van posar les seves veus Lluís Pasqual, Josep Montanyès i Carlota Soldevila

Teresa Travieso i una fotografia del taller de H.V.Tozer. Foto Jesús Atienza.

Els primers anys del Taller són molt productius i, juntament amb l’Escola de Titelles que dirigien Joan-Andreu Vallvé, Josep Maria Carbonell i Alfred Casas, van generar importants promocions de titellaires que van acabar convertint-se en reputats professionals. Però ja se sap que les coses bones no solen durar massa, sobretot en els àmbits institucionals. L’Institut es va començar a posar seriós i va decidir que no podia acollir companyies (tant l’Escola de Titelles com el Taller del senyor Tozer havien creat dues companyies que feien actuacions amb regularitat, aquí i arreu d’Europa). També va decidir l’Institut que les marionetes eren un anacronisme, i que l’espai que ocupaven s’havia de dedicar a coses més importants, com les noves modes de l’audio-visual, que llavors començaven a fer furor. El Taller acabà pràcticament desmuntat i obligat a instal·lar-se en un espai petit que havia de compartir amb les màscares. El senyor Tozer, cada dia era més vell i desenganyat, es va veure obligat a tancar el taller i a tornar a posar fils al petit talleret que tenia a casa. Les seves marionetes van tornar a ficar-se en caixes, i des de llavors que dormen el somni dels justos i dels oblidats en els magatzems del MAE, el Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre. Potser esperen que algú les vingui a resuccitar, com va ocórrer fa quaranta anys, i a descobrir la sopa d’all d’un tresor que cal recuperar i mostrar als ciutadans de Barcelona…

Però la història de Teresa Travieso va continuar ara ja d’una manera independent, sempre pels camins del fil.

– Amb Eduardo Monllor, que també va ser alumne del senyor Tozer, vam formar un grup: Fil-o-Mans. Fèiem, i seguim fent, espectacles de marionetes i també d’animació. Sempre ens hem mogut per circuits laterals, treballant per a empreses o per encàrrec d’algun establiment o institució. Jo llavors ja tenia un petit taller al carrer Amargós, on pràcticament m’hi passava el dia. Molt sovint, es parava algú i em demanava si li podria fer o vendre alguna marioneta. Sense voler-ho, el petit taller es va anar convertint en botiga, i així un dia la vaig obrir de veritat amb el nom de Marionetes Travi.

La botiga de Teresa Travieso està, en efecte, al carrer Amargós de Barcelona, al centre mateix de la ciutat, tocant al cafè dels IV Gats. El petit taller es va convertir en botiga i aquesta s’anà consolidant, fins que es va multiplicar per dos, en obrir just al davant del mateix carrer un nou espai, més ample i amb el taller instal·lat a la rebotiga. S’ha convertit en l’únic establiment a Barcelona dedicat a la construcció i venda de marionetes, i té la gràcia i la particularitat de juntar el comerç amb l’artesania: mentre contemples els aparadors o les estanteries amb el gènere que s’exhibeix (marionetes de la Teresa però també d’altres racons del món), al fons veus a la titellaire posant uns fils o modelant un cap o unes mans.

– Ja sé que els temps que corren no són els millors, però amb la botiga m’he fet un públic, local i de fora, i tinc clients de tot Espanya i de l’estranger que m’encarreguen amb una certa regularitat marionetes.

Tenen molt èxit les que ella anomena “marionetes personalitzades”, és a dir, fetes a imatge i semblança del client o de la persona que aquest vulgui replicar. Fa “dobles” que es mouen amb fils, indicant a qui s’hi emmiralla que tots tenim un destí filat per les Parques…

– La meva idea és obrir a l’espai de l’antic taller una petita sala d’exposicions, on poder mostrar les meves col·leccions de marionetes de tot el món. Seria un complement perfecte per a la botiga. Mentre, seguiré desevolupant la feina de taller, que és el que més m’agrada.

Fil i mans. Un destí que lliga i allibera, ja que no hi ha res com conèixer els propis límits (els fils invisibles que ens manipulen i ens deixen fer una cosa o ens impideixen fer-ne una altra) i ser capaç de treure, posar, cosir i tallar fils. Potser per això l’art de les marionetes segueix fascinant el públic d’ara: per molts mòvils, Ipads i xips que ens fiquin al cervell, poder veure des de la ingenuitat del teatre de titelles  els mecanismes secrets de la nostra vida segueix i seguirà fascinant la natura humana. Persones com la Teresa Travieso, capaces de juntar l’art i la vida, les mans i la metafísica dels fils, són claus per mantenir un cert equilibri entre llibertat i esclavitud, especialment en una societat que canvia de cara dia a dia.