Don Juan Tenorio a Avinyó

Don Juan, memòria amarga de mi era un dels espectacles del programa “Avignon à la catalane” que l’Institut Ramon Llull va presentar al Festival Off. Un cartell de vuit produccions variades quant a llenguatge escènic: circ, musical, òpera, pallassos, titelles; i sòlides pel que fa a la solvència de les companyies. No hi ha dubte que Miquel Gallardo (Companyia Pelmànec) portava aquests valors: una expressió teatral singular i, sobretot, aplom i experiència.

L’espectacle no és nou (vegeu aquest article de Toni Rumbau del 2011, arran de l’estada al festival de Charleville-Mézières), però té canya. És d’aquella mena d’espectacles que poden posar-se d’exemple del talent del país, i que a casa nostra haurien d’estar en cartell regularment en una ciutat o altra.

Miquel Gallardo és el representant més significatiu a casa nostra de la tècnica de titelles desenvolupada per l’holandès Neville Tranter, amb ninots de mida humana en què el manipulador aguanta el cap i mou la boca del personatge, el cos del qual penja d’un braç de l’actor (vegeu aquest altre article sobre el seu últim muntatge, Diagnòstic: Hamlet). Això li permet intervenir en el drama i tractar el titella de tu a tu. Físicament és un repte: haver d’actuar amb un braç estirat, fent intervencions i rèpliques contínuament demana una alta preparació actoral, i Miquel Gallardo ho fa amb una naturalitat espaterrant. Però a més a més, també té mèrit posar en escena una obra inspirada en un text que forma part de la literatura universal, el Don Juan Tenorio de José Zorrilla.

Aquesta versió, escrita per Miquel Gallardo i Paco Bernal i dirigida per Maria Castillo, se situa en una perspectiva original: Don Juan (titella) és un vell que s’acosta a la mort i de qui es fa càrrec un jove monjo (el mateix Gallardo) que vol salvar la seva ànima. D’aquesta manera, la vida de seductor d’El Burlador de Sevilla és només un record, i, impossibilitat de continuar practicant el seu estil de vida de sempre, s’obre un nou espai per al drama: saber si Don Juan acabarà acceptant la naturalesa divina de l’amor o si es mantindrà fidel a la carnalitat que ha defensat tota la vida. Turmentat pels records, el personatge de Don Juan de Miquel Gallardo manté tota la força romàntica del mite de Zorrilla.

Un apunt al marge

Alguns versos del Tenorio ressonen en el castellà original, i també ho han fet a Avinyó, amb sobretítols en francès. Són moments d’una intensitat estupenda, en què els versos de José Zorrilla es fan corporis i donen densitat al muntatge perquè el protagonista, que és un titella, adquireix una complexitat psicològica que el fa profundament humà. Per això —penso— s’ha d’aplaudir que des de l’Institut Ramon Llull s’hagi sabut apreciar no només la qualitat de l’obra, sinó la multiplicitat de fonts de les quals beu la nostra cultura, i que d’això se n’hagi fet la bandera que ha representat Catalunya i Balears en un festival com l’Off d’Avinyó. (El Don Juan de la Companyia Pelmànec ja havia format part del quadre d’espectacles que l’Institut Ramon Llull va portar l’any passat a Charleville-Mézières.) Una ullada als altres espectacles que formaven part del programa “Avignon à la catalane” pot acabar de perfilar la imatge que dóna la cultura catalana a l’exterior, que és d’un internacionalisme —per no dir cosmopolitisme— contundent. Els ingredients de cultura popular provinent de Sardenya i de la Campània (a Itàlia), de França, d’Espanya i de molts altres països es troben en els espectacles de la Companyia de circ “eia”; en el cabaret d’Alba Sarraute, que cita versos de Miguel Hernández i fragments d’El petit príncep; en Operetta…, en definitiva, en tots els muntatges que han estat presents a Avinyó. I que per molts anys puguem ser tan oberts!