Publiquem a la secció de Club d’Opinió unes interessants reflexions aparegudes a la pàgina de Facebook de Miquel Gallardo en ocasió de l’estada al Festival Off d’Avinyó, compartint escenari amb altres companyies al Théâtre de La Lune (1, rue Séverine). Miquel Gallardo (de la Companyia Pelmànec) presenta el seu espectacle Don Juan, del qual parlarem aviat, durant tot el mes de juliol, un espectacle en què el titellaire català es desdobla en el llegendari seductor. Titella i manipulador encarnen dos personatges diferents en un sofisticat exercici d’interpretació que exigeix virtuosisme per arribar a ser creïble. Gallardo broda aquesta tècnica en el Don Juan, que ha estat molt aplaudit, i en l’espectacle següent, titulat Diagnòstic: Hamlet. (Vegeu la crònica de quan va presentar-lo al Teatre Nacional de Lisboa.)
Don Joan i Miquel Gallardo.
Avignon Off té les seves regles clares i inamovibles. Vagi per endavant que sé a què he vngut i com funciona tot. Ho accepto i entenc que és una benedicció poder ser aquí i tenir aquesta oportunitat…, però en el dia a dia un no pot deixar de plantejar-se certs detalls. Avui només m’ocuparé del que passa a dins del teatre. Habitualment, els actors executem tot un seguit de ritus a les sales on actuem, i crec que més o menys tots ho fem. Jo no tinc supersticions destacables ni costums estrambòtics, però m’agrada recórrer tots els racons del teatre el dia de la funció, plantar-me tot sol al mig de l’escenari i mirar a la cara, una a una, totes les butaques buides de la platea. M’agrada apreciar el silenci, respirar la ressonància per endevinar fins on arribaran les meves frases en el moment de la funció. Em passejo per tots els racons de l’escenari, entre les cametes, m’agrada posar les coses amb calma. Cada titella —en aquests moments tot just un tros d’escuma inert—, el diposito amb cura al seu lloc, i ell s’espera pacientment que el convidi a actuar. Tot això forma part de la gestació. I tot ajuda a un bon part.
Els personatges d’una obra no entren a l’escenari de qualsevol manera, i menys atropelladament. Els personatges d’una obra de teatre es van materialitzant a poc a poc, amb cura, flueixen pausadament de la mà de l’actor que els ha de representar. Perquè els personatges de teatre, tots, són fràgils i tímids, però obedients quan l’actor els invoca. Els personatges d’una obra són eteris i amb el seu treball es guanyen el dret a decidir quan sortir del teatre, més enllà del final concret de la funció. Als personatges d’una obra de teatre no els agrada abandonar l’escenari quan l’actor o actriu, ballarí o manipulador els ho ordena. Molts vaguen durant hores pel “seu” teatre, com esperits que reclamen un minut més de glòria, es neguen a deixar d’existir i cal respectar-los i intentar no fer-los sentir menyspreats.
Doncs bé, quan en una sala es representen nou espectacles diferents en un dia amb tot just mitja hora entre un i altre, ja us podeu imaginar que tot el que s’ha descrit no hi entra per a res. I, en el fons, els actors i actrius ens adaptem molt bé a aquesta situació, ens instal lem en quinze minuts, actuem, recollim en deu minuts i ens en anem pequè entrin els següents, com en un lavabo públic, intentant deixar la sala en les mateixes condicions en què t’agradaria trobar-la. Però els personatges d’una obra de teatre no són tan comprensius, a ells no els agraden les presses i se senten insultats quan pocs minuts després del seu moment de glòria uns altres personatges d’altres obres envaeixen “el seu” escenari i hi busquen el seu propi espai. Així que quan actues tens la sensació que no estàs sol en escena. Que tot un seguit de personatges d’altres espectacles et miren des dels racons de l’escenari, ofesos, molestos i amb mals desitjos perquè no respectes els seus temps…
Ahir, quan, després de la funció, sortia del camerino sentint el so de fons de l’espectacle que va després de nosaltres, em va semblar sentir la veu del vell Don Joan, cridant: foteu el camp d’aquí maleïts! Fora del meu escenari! No va semblar que se n’adonés ningú…, però jo ho vaig sentir.
