Rococó Bananas, de Los Excéntricos, és un dels vuit espectacles del programa Avignon à la catalane, que ha elaborat l’Institut Ramon Llull per promocionar l’escena de Catalunya i Balears en el marc del Festival d’Avinyó. Tot i que Los Excéntricos tenien pensat plantar-se a Avinyó pel seu compte, finalment, quan es va saber que el Ramon Llull preparava aquesta acció, van passar a engruixir la llista oficial de companyies catalanes. I si el conjunt presenta una varietat de gèneres prou eclèctica, Rococó Bananas, juntament amb Mirando a Yukali, d’Alba Sarraute, i Capas, d’“eia”, és un dels vuit espectacles que segurament arrisca més a l’hora de barrejar llenguatges.
Zazà (esquerra), Sylvestre i Marceline.
Los Excéntricos són pallassos. Rococó… està compost per una sèrie d’entrades al voltant de la intepretació musical i la relació entre els tres intèrprets: una suposada diva malabarista que desafina i dos músics: piano, ukelele, xerrac, violí trompeta… Les situacions còmiques, a diferència dels trios de pallassos clàssics, no bascula entre un carablanca, un august i un contraaugust, sinó que el paper de “mestre” es reparteix més o menys a parts iguals en diversos moments de l’espectacle, i empren el llenguatge de l’excèntric: la difícil relació entre el pallasso i l’objecte que té entre mans, ja sigui un instrument musical, un banc, un micròfon, un vestit, un aspirador, un corbatí, etc. Marceline, Sylvestre i Zazà escometen l’empresa amb ofici, i el resultat és una hora llarga de rialles espontànies, fins i tot en el cas que l’espectador, com jo, ja l’hagués vist. (I malgrat, també, el cansament que imposa actuar a Avinyó: sense la possibilitat de tenir elements fixos al teatre, amb el temps limitadíssim entre una companyia a la següent, la qual cosa els ha obligat a canviar l’entrada final dels plats trencats, i la feina extra d’anar a cercar el públic al carrer.) Los Excéntricos són una de les companyies que manté intacte un sentit de l’humor net i efectiu, que es basa al cinquanta per cent en l’experiència i cinquanta per cent més en el talent innat de cadascun.
A més, a Rococó Bananas fan servir titelles. L’entrada de la marioneta esquelet, manipulada per Sylvestre, és un dels moments obscurs de l’espectacle. L’altre és el de l’entrada de l’autòmat: una reproducció del cap del mateix Sylvestre, que canta. De sobte, el codi de l’humor canvia, i per tant és fàcil descol·locar el públic. Però en aquest punt l’experiència és un grau i Los Excéntricos superen el repte gràcies a una gramàtica escènica surrealista.
En un altre lloc vaig escriure que el pallasso, de la família dels pierrots i els arlequins, té una vinculació directa amb la mort. Rococó Bananas no és el primer espectacle en què un pallasso interactua amb una marioneta esquelet; el 1999, Jordi Bertran i Tortell Poltrona van compartir escenari a Ui, ara!, per exemple, i és més que probable —encara que no tinc la data exacta i en les converses que hi he tingut no hem precisat més— que el mateix Sylvestre ja hagués escenificat abans la relació entre el riure i la mort d’una manera molt semblant.
Josep Ventura “Sylvestre” va començar la seva carrera artística el 1977 fent de marionetista i de músic. Sortit del Col·lectiu d’Animacions, pertany a la tradició titellaire del Taller de Marionetas de Pepe Otal. Com a músic, per destacar un fet, va tocar la bateria al primer Circ Cric, el 1981. No va trigar gaire a formar el duo Marceline i Sylvestre amb Marceline Kahn (1983): pallassos, músics i malabaristes. Més endavant, amb Zazà (1996), formen Los Excéntricos. Rococó Bananas va ser estrenat el 2008 i va rebre el Premi Nacional de Cultura en la categoria de circ l’any 2011.
Risc escènic
El cartell Avignon à la catalane dóna una idea del moment artístic que es viu a Catalunya i Balears. Mirando a Yukali, d’Alba Sarraute, és una encertadíssima barreja de música, acrobàcia, recital poètic i pallasso, fins al punt de donar impuls a una actualització del gènere de cabaret (a Avinyó, només va actuar dia 10 de juliol passat a La Manufacture); Capas és una aposta del circ contemporani a favor d’una recerca col·lectiva en el barrig-barreig de la cultura popular en ple segle XXI, que va de l’Església al futbol passant pels cants tradicionals i el rock.
La llista dels espectacles presentats es completa amb: Operetta, de Jordi Purtí i la companyia Cor de Teatre, el mateix autor que ja havia triomfat l’any 1995 a Avinyó amb Hop!era; Don Juan, amère mémoire de moi, de Miquel Gallardo / Cia. Pelmànec, una posada en escena amb titelles del mite de Don Juan, del qual parlarem més endavant; Streaptease, de Pere Faura, dansa; MicroGloPhonE, de Ton Muntané “Katraska”, pallasso, i Petita Lula, de la companyia Mariantònia Oliver, dansa teatre.
L’Institut Ramon Llull ha presentat a Avinyó muntatges d’altíssima ambició i qualitat, una autèntica avantguarda escènica amb un estil propi, identificable en aspectes concrets, materials, de les creacions catalanobalears.
