Ombres: Mercè Framis i Kerstin Von Porat. 1a Part.

La màquina emprenedora de “La Revolta dels Titelles”, la sèrie que Putxinel·li du a terme junt amb la Bibliomusicineteca, sota la guia tècnica de Jesús Atienza i Sac-Nité García, i la més espiritual de Ferran Baile, Cesc Martínez i qui signa aquestes línies, ha entrat de ple en la història recent del teatre de titelles a Catalunya. Ens referim als grups i titellaires que vers els anys 70 i 80 van iniciar una renovació del teatre de titelles, sobre la base de trencar els esquemes tradicionals del gènere, siguin titelles de guant, marionetes de fil o ombres. Es tracta d’un moviment que va esclatar a la vegada a tot el món occidental i que malgrat tenir unes clares arrels en les avantguardes del segle XX (Dadaïsme, Futurisme, Surrealisme, la irrupció de l’Abstracte…), fins als anys seixanta i setanta no es va establir com un corrent dominant capaç de canviar les formes dels espectacles de titelles que pujaven als escenaris, i de crear unes expectatives de renovació i de creació experimental de nous llenguatges escènics que des de llavors no han deixat de créixer i de desenvolupar-se arreu del món.

A Espanya, coincidint amb l’època de trànsit de la Dictadura a la Democràcia, dos van ser els nuclis que van propiciar aquest esclat de nous camins: Madrid i Barcelona. Però potser és a Barcelona i més en general a Catalunya, on aquest moviment va tenir una empenta extraordinària, gràcies a l’existència d’una sèrie de factors que sumats van crear unes poderoses bases per a la renovació: 1- l’aparició d’una colla de grups pioners que van trencar el gel de la renovació (Garigots, La Claca, L’Estaquirot, Comediants, Garibaldis, Marduix, La Fanfarra…), 2- la creació del Festival Internacional de Titelles de Barcelona el 1973, i 3- la creació de l’Escola de Titelles a l’Institut del Teatre, amb dues seccions: l’Escola de Titelles pròpiament dita dirigida per Joan-Andreu Vallvé, Josep Maria Carbonell i Alfred Casas, i el Taller de Marionetes del senyor Harry V. Tozer. Tres factors que es van interrelacionar íntimament i que van constituir una poderosa plataforma, molt aviat sustentada per l’aparició d’algunes agències pioneres de distribució (Enllaç), alguns teatres a Barcelona i per l’acció d’altres entitats establertes en xarxa que ajudaven a fer girar els espectacles (Rialles, Xarxa…).

Són molts els protagonistes que van jugar diferents papers durant aquests anys decisius i fundacionals. En la Revolta dels Titelles hem començat a gravar entrevistes i reportatges amb uns quants d’ells. Tot començant amb el llegat que ens ha arribat viu del passat titellaire català –trobades amb Sebastià Vergés pare i fill, del grup Titelles Vergés, sempre en actiu i en interessants fases de renovació, i amb els germans Jaume i Josep Anglès, que van deixar d’actuar a principis dels vuitanta però els titelles dels quals es conserven al MAE (Museu de les Arts Escèniques) de l’Institut del Teatre–, hem parlat també amb David Laín de l’Estenedor, Llibert Abiol i Carme Calvet de Titelles Babi, Esther Prim (Aquil·linos i Àvia Pepa), Mercè Framis i Kerstin Von Portat. Des de Putxinel·li hem publicat els reportatges d’algunes de les entrevistes enregistrades (a poc a poc aniran sortint totes) i, a la secció Veterans, s’han publicat entrevistes a Carles Cañellas i a Joan Baixas, els quals seran igualment filmats en breu. Testimonis que van teixint el relat d’aquests anys de canvi i transició, en els que es van assentar les bases de la nostra realitat actual.

Un cicle a l’entorn de trenta-quaranta anys que desemboca en una època, la nostra, que podem considerar igualment de “canvi i transició”, situats com estem en aquest any 2012 en el que la ciència descobreix alguns dels secrets més preuats de la matèria visible i invisible (el Bosó de Higgs), i en la que Europa ha entrat en una profunda crisi també de canvi i renovació, esgotat el cicle de la indústria basada en l’energia fòssil, la propietat patrimonial i la indústria mecanitzada. Una situació en la que els titelles hi poden tenir molt a dir, en constituïr-se com un llenguatge complex per definició i alhora essencialment sintètic, basat en la multidisciplinaritat i en la temàtica de l’Objecte i del Doble. És per això interessant i en certa manera imprescindible capbussar-nos en aquells primers anys de “canvi i renovació” perquè tant els joves com els vells protagonistes del moment actual puguem entendre i situar-nos en el present que sempre amaga un passat.

Toca avui centrar-nos en dos dels noms esmentats, Mercè Framis i Kerstin Von Portat. Dues dones que van començar molt joves a l’Institut del Teatre de Barcelona i que han acabat centrant la seva feina en el Teatre d’Ombres. Dues trajectòries que surten d’un mateix niu, que es creuen de tant en tant, i que segueixen línies independents i personals de creació.

Mercè Framis

Per a Mercè Framis, un titella és sobretot sinònim de fascinació, una fascinació que prové d’unes característiques particulars que distingeix profundament el teatre de titelles del teatre d’actors.

– Un titella expressa allò que un actor no pot. Traspassa les lleis de la física i pot entrar en àmbits interiors o fins i tot transcendents. En aquest sentit, s’acosta molt al Símbol. La seva fascinació prové del seu caràcter d’imatge, del moviment que li dóna el gest del manipulador, d’allò que desperta en la nostra imaginació. Per expressar la ira, un titella es pot literalment cremar a l’escenari, cosa que un actor no pot fer. Expressa un món interior, diferent del naturalista. Però per a mi, és molt important considerar el titella com un element artístic i teatral. Va més enllà de la plàstica, ja que aquesta entra en un context dramàtic on pot expressar quelcom de vital, un concepte… El titella té una informació prèvia que prové de la seva forma, per això pot ser una figura humana o un objecte qualsevol.

S’atura un moment i cercant les paraules adequades per expressar el que vol dir, apunta:

– Personalment, els titelles són un altaveu d’expressió que em permet comunicar un món particular, el meu, i fer-ne partícip al públic.

Continua Mercè Framis dient:

– Sempre he estat una persona inquieta. Quan era jove m’interessaven les arts en el seu conjunt. Volia fer música, il·lustració, teatre… Es pot dir que el tema artístic sempre ha estat a la meva vora i que tenia els meus criteris al respecte. Els Festivals de Titelles als quals vaig poder assistir quan encara era molt jove, em van obrir els ulls sobre aquest llenguatge artístic. Més endavant vaig saber que hi havia la possibilitat d’estudiar-lo com disciplina a l’Institut del Teatre. Una art que englobava totes les arts i on l’important no és tant fer bé el detall sinó aprendre a juntar-ho tot. Vaig adonar-me que allà se m’obria un món nou, amb una tradició més o menys perduda i molt terreny endavant per explorar… Recordo un espectacle d’una companyia de l’antiga Ioguslàvia en el que els manipuladors seien en cadires amb rodes amb els titelles a sobre, de manera que es podien moure per tot l’escenari… Tot allò era nou i molt excitant, i a la fi, empesa per una afortunada fatalitat, em vaig matricular als cursos de l’Escola de Titelles de l’Institut del Teatre.

Quan Mercè Framis s’apunta a l’Escola de Titelles, aquesta ja té un recorregut important al seu darrera. Espectacles como Miles Gloriosos, creació d’una de les primeres generacions d’estudiants de l’institut, han recorregut amb èxit els escenaris d’Europa, i un cos de professors sòlids s’ocupa de les classes: Joan-Andreu Vallvé, Alfred Casas i Josep Maria Carbonell. Més tard hi entraria també Joan Baixas.

– Vaig entrar el 85. Jo havia treballat el dibuix i això em donà una bona base per començar. Hi havia pocs alumnes en aquella època i l’ambient no era massa excitant. D’alguna manera es notava un cert declivi després d’uns anys de pujada amb espectacles que recorrien Europa. Potser als professors els hi mancava una certa empenta, però si tu empenyies, ells et deixaven fer i et seguien. I la veritat és que a l’Institut del Teatre vaig aprendre moltes coses. Tècniques materials, construcció, el llenguatge dels titelles, i tot molt ben emmarcat. El primer any vam tenir l’Alfred Casas i recordo que ens vam centrar en el Teatre d’Ombres. Va ser molt interessant i determinant per a mi. El segon any el professor va ser Joan-Andreu Vallvé, amb qui vam estudiar titelles amb mecanismes, la goma escuma, la fibra de vidre… El tercer any, vam crear un espectacle amb l’Alfred Casas, “El Vestit de l’Emperador”, que va tenir molt èxit i va viatjar força, especialment als Festivals del país però tyambé al Nord d’Itàlia i en un intercanvi d’escoles a Charleville-Mézières. Vam aprendre molt muntant i desmuntant en tots aquests escenaris… En Josep Maria Carbonell pràcticament ja no donava classes llavors, ell s’ocupava de la gestió i ho feia molt bé: el Festival, les gires dels espectacles, els intercanvis amb Charleville-Mézières… Organitzava dos festivals, un de nacional amb espectacles de tot l’Estat i un d’Internacional. Això era d’una gran riquesa per a tothom, ja que propiciava els intercanvis, el coneixement entre titellaires d’aquí i de fora…

Una època, la de l’Institut del Teatre, gloriosa que malauradament ha passat a la història, en haver-se perdut el Festival de Titelles, el primer en tot l’Estat Espanyol, el qual va tenir una important presència ciutadana durant molts anys.

– La Barcelona dels anys setanta era molt diferent a l’actual. Hi havia una extraordinària activitat, es notava l’eufòria al carrer, especialment després de la mort de Franco. I els titelles van participar d’aquest esperit d’innovació i de llibertat. Una obra que em va impactar molt va ser Mori el Merma, de la Claca. Vaig comprendre tot el potencial plàstic que tenien els titelles. Per això quan en acabar els tres anys de l’Institut del Teatre, en Joan Baixas ens va preguntar, a mi i a la Kerstin,  si voldríem continuar un any més per incorporar-nos a la creació d’un Ubú Roi, m’hi vaig apuntar d’immediat. Va ser una experiència totalment alliberadora. A mi m’agradava experimentar i amb el Joan vag trobar un bon receptor.

Kerstin Von Porat

Cal parlar ara d’aquesta titellaire d’origen suec que va arribar a Barcelona a principis dela anys vuitanta i que s’hi va quedar, atreta per l’atmòsfera de llibertat que es vivia llavors a la nostra ciutat.

“El 1982 vaig arribar dels boscos de Suècia a la ciutat de Barcelona. Vaig començar fent marionetes de fil i les venia a les botigues i pels carrers de la ciutat. Des de ben petita m’havien fascinat les titelles i les marionetes, perquè aquells personatges, fets de roba, fusta o cartró, es movien i parlaven com si fossin vius! Eren vius de veritat o només eren ninots? Crec que eren les dues coses alhora. La frontera entre la matèria i l’esperit s’havia ben esborrat. I això era pura màgia!”

Així comença el relat autobiogràfic amb el que Kerstin Von Porat sol presentar-se a si mateixa. Situada davant la càmara, el seu rostre rialler d’ulls plens de curiositat sembla que encara està veient una Barcelona mítica que segurament ha passat a la història.

– La vida al carrer en aquells inicis dels vuitanta era extraordinària a Barcelona. Era una ciutat en plena ebullició i per a mi va representar un descobriment i una oportunitat. Jo mateixa vaig participar en aquest ambient, feia música amb uns amics al carrer, construïa titelles molt senzills i els venia, i es pot dir que la festa era constant. Com ha canviat tot ara! Jo venia d’un poble petit de Suècia, i Barcelona em va meravellar, aquell esperit d’obertura i de creativitat va ser quelcom d’insòlit que em va captivar. D’entre les múltiples possibilitats que oferia llavors la ciutat, jo vaig triar la que em va semblar més atractiva i adaptada a les meves aficions i capacitats: apuntar-me a l’Escola de Titelles de l’Institut del Teatre.

El seu recorregut va en paral·lel al de la Mercè Framis, ja que les dues entren el mateix any.

– Tot i que sempre hem anat juntes, durant els anys del Taller recordo que solíem posar-nos en grups diferents. Potser per això vam acabar treballant juntes…

Classes amb Alfred Casas, Joan-Andreu Vallvé i entra també al taller de Joan Baixas en acabar els tres anys de rigor. És llavors quan reben les dues amigues un encàrrec per fer un taller i un petit espectacle d’ombres. D’aquest primer treball, que es va titular “L’Oriolet”, fet a partir d’un conte de Joan Amades i que va comptar amb la col·laboració d’Àngels Soler, neix el grup “Centímetre i mig” i, al cap de poc temps, un espectacle: “El Rossinyol de l’Emperador”. S’inicia d’aquesta manera la carrera de Framis Von Porat, nom del grup que constitueixen les dues titellaires, treballant sempre en el teatre d’ombres. Fins que la Kerstin va voler tenir fills i els camins entre elles es bifurcà. Però deixem aquesta segona part de la història per a un proper capítol.

(Vegeu la 2a part d’aquesta entrevista aquí)