El Festival d’Avignon, França, és ben conegut per ser un dels principals esdeveniments teatrals de tot el món, i ho és gràcies, en part, a la programació Off. En tres setmanes, hi actuen 1.200 companyies, moltes d’elles diàriament. I aquest és el lloc que ha escollit l’Institut Ramon Llull per promocionar les arts escèniques catalanes i balears. Del dia 6 de juliol fins al 29, vuit companyies amb diferents formats escènics hauran passat per aquest gran escenari, presentats amb el segell d’Avignon à la catalane. L’Institut va presentar aquesta campanya el 14 de juny a l’Antic Teatre de Barcelona i abans-d’ahir, 10 de juliol, de nou a Avinyó.
Quan Vicenç Villatoro, director de la institució, i Àlex Susanna, director associat, van explicar en roda de premsa les raons per ser presents a Avinyó com a col·lectiu —amb suport econòmic individualitzat—, de fet, van subratllar la dificultat d’anar a un festival tan gran i fer-se visibles. Per descomptat, moltes companyies catalanes i balears ja havien assistit a l’Off d’Avinyó al llarg dels més de 40 anys d’existència d’aquest festival, però una promoció col·lectiva requeria tenir unes expectatives prèvies. Així que finalment, després que la cultura catalana hagués estat convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt el 2007 i a la Biennale de Venècia del 2009, dos dels principals esdeveniments culturals a Europa, les condicions per fi semblaven les apropiades.
Marie-Josée Roig, alcaldessa d'Avinyó, Emmanuel Serafini i Àlex Susanna.
El 10 de juliol, els responsables de l’Institut Ramon Llull van organitzar un debat a l’Espace 40, just al costat del punt de trobada de professionals. Dirigit per Raül Martínez, delegat de l’Institut a París, també hi va assistir Marie-Josée Roig, alcaldessa d’Avinyó, Àlex Susanna i Puig Narcís, responsable de relacions internacionals del Festival Temporada Alta de Girona i membre de la comissió que va seleccionar els espectacles presentats a Avinyó. A més, Puig coneix molt bé aquest festival perquè hi ha assistit anualment des de fa vint anys. En el debat també hi van participar Emmanuel Serafini, director del centre de creació Les Hivernals, Keiser Pascal i Pierre Holemans, director i responsable de l’administració del centre La Manufacture, tant l’un com l’altre ubicats a Avinyó.
És possible, per tant, entreveure un context de col·laboració entre Avinyó i Barcelona? Aquesta pregunta va donar títol a la reunió i la va obrir a altres qüestions importants: de quina manera les creacions catalanes i balears poden ser conegudes a França?
Tres dels participants al debat: Raül Martinez (moderador, a l'esquerra), Pierre Holemans i Emmanuel Serafini.
La Sra. Roig (de la dretana UMP) va parlar primer, i va expressar la seva voluntat que la col·laboració entre els territoris d’Espanya i de La Provence, a França, es fes realitat. Va fer referència a les relacions històriques i es va posar com a exemple, ja que els seus orígens familiars es troben tant a la Catalunya Nord com a Balears. Per acabar el discurs, va fer: “Endavant amb la unió cultural!” De tota manera, el debat no va aprofundir gaire més en com seria aquesta unió cultural, sinó que més aviat va tractar el sentit que té actualment donar suport públic als intercanvis culturals.
Fer-se visible, en primer lloc
La competència, a Avinyó, és dura. Centenars i centenars de cartells pengen a les parets i tanques del centre de la ciutat. Es reparteixen un munt de volants a tothom que s’hi acosti. Als carrers, es fan una pila d’exhibicions a la vegada, en qualsevol moment del dia. És aclaparador. Per als artistes, implica una despesa: han de llogar espai i temps de sala per uns dies, una setmana, dues o per tot el festival. S’han d’imprimir postals i cartells, buscar un bon lloc per estar-se. I al capdavall, sovint, i per desgràcia, amb un bon espectacle no n’hi ha prou. Un èxit anterior o un cartell atractiu poden ajudar-hi, com també tenir suport públic. Però tot i així Avinyó és un oceà. La majoria de les companyies provenen de França i també es presenten altres iniciatives col·lectives (com els set espectacles procedents de la regió del Loira, amb l’ajuda de les institucions locals).
La competència, a Avinyó, és dura.
Tot i això, la creativitat catalana i balear, actualment, és prou coneguda en festivals internacionals i, en particular, a França. De manera que si l’Institut Ramon Llull ha decidit fer aquesta operació ara és principalment per dues raons: una, fomentar la creació artística i l’esperit d’intercanvi en un context internacional, exportar i involucrar els artistes catalans i illencs en projectes en altres països; i dos, crear relacions duradores per continuar la tasca de l’exportació, més enllà de la crisi actual. Àlex Susanna va dir: “A l’Institut Ramon Llull esperem que aquesta acció pugui generar un context estable per ajudar en les gires i creï una reciprocitat territorial”. “Nosaltres, les institucions tenim la responsabilitat de no renunciar a la cultura”, va afegir.
L’Institut Ramon Llull ha portat vuit companyies a Avinyó. Quatre d’elles van ser seleccionades per un jurat d’experts i les altres quatre en principi hi anaven igualment pel seu compte però es van afegir al programa. Hi ha representats gairebé tots els llenguatges escènics —tret dels espectacles purament de text—: circ, dansa, cabaret, música, pallasso teatral i, per descomptat, titelles. Miquel Gallardo amb la seva Companyia Pelmànec i el seu espectacle Don Juan, memòria amarga de mi és el nostre home a Avinyó.
Salvador Sunyer, director artístic del Festival Temporada Alta de Girona (esquerra), Àlex Susanna i Marie-Josée Roig, departint després del debat, poc abans del vermut.
Les institucions com el Ramon Llull realment serveixen?
Certament. Almenys aquesta va ser la conclusió del debat d’abans-d’ahir, encara que això no vulgui dir que sigui fàcil. Emmanuel Serafini, director del centre de creació Les Hivernals, va voler fer aquest plantejament d’entrada: “Com es veu la participació estrangera en territori i festivals propis?”, i va suggerir als responsables del Ramon Llull que seria interessant promoure els intercanvis i coproduccions a la zona d’Avinyó.
Cada país o institució té el seu propi model i estratègia, i ho ha de tirar endavant a la seva manera. L’Institut Français té resultats relativament bons, segons Serafini, igual que el Goethe Institut d’Alemanya o el British Council. El que és difícil és avaluar la feina d’aquests organismes. Pierre Holemans, responsable de l’administració del centre La Manufacture, d’Avinyó, va dir que l’ajuda no és necessàriament econòmica. Tots els participants en el debat va donar molts exemples en aquest sentit, com el de l’agència de la regió de Flandes, a Bèlgica, que actua com una ambaixada cultural.
Serafini va parlar de la política d’acompanyament dels artistes, una estratègia que va aconseguir un alt nivell de consens entre els assistents a la reunió. A continuació, Raül Martínez va preguntar si una petita selecció d’espectacles com el presentat a Avignon à la catalane pot fer conèixer la vida artística de tota una cultura a l’estranger. Narcís Puig va respondre que cal que hi hagi una col·laboració duradora, com fan al Festival Temporada Alta amb els seus contactes del Quebec, per exemple. “Nosaltres no anem allà i els preguntem què volen ensenyar, sinó que hi tenim una relació d’intercanvi.”
Artistes, tècnics i agents durant el vermut.
De manera que aquesta sembla ser la qüestió. I quan els artistes que hi havia entre els assistents van ser preguntats, el primer a respondre va ser Armando Rabaneda, de la companyia de circ “eia”, amb el seu celebrat Capas: “Sabem molt bé com funciona a França i per desgràcia no passa igual a Espanya o en altres països. A França, si aconsegueixes el reconeixement del públic, si tens èxit entre la gent, també tens els programadors al teu costat. Per això per a nosaltres l’oportunitat de ser aquí que ens ha brindat l’Institut Ramon Llull és superimportant.”
Aquestes paraules responien prou bé una pregunta important que surava sobre els presents: quins són els interessos dels programadors? Però encara hi havia ua altra qüestió per resoldre, conseqüència de la primera: quines accions concretes ha previst l’Institut Ramon Llull per arribar a aquests programadors, a part de portar les companyies a Avinyó?
Miquel Gallardo, en la seva intervenció, va insistir en la dificultat de fer-se visible: “Jo ja havia actuat a França abans i he estat en grans festivals com el de Charleville, però mai m’havia trobat una competència tan dura com aquí. Per a mi és molt difícil sortir al carrer i demanar a la gent que em vingui a veure. Crec que tinc un bon espectacle, i per a mi això hauria de ser suficient. A més a més, els meus titelles estan pensats i construïts per actuar dins d’un teatre. La meva feina és així!”
Sí, però no obstant això, els “partenariats” tenen molt de sentit i Avignon à la catalane és una acció en aquesta direcció. Pierre Holemans va dir: “Òbviament, els espectacles han de ser bons, però a més han d’estar ben indicats.” I Emmanuel Serafini ho va descriure amb precisió: “Les agències o instituts són facilitadors. Ajunten la cultura del país. A mi el Ramon Llull no m’ha fet conèixer la cultura de les Illes Balears i Catalunya perquè jo ja en sabia coses, però m’ha fet una proposta. M’ha ensenyat què pot arribar a ser, i obre la possibilitat de continuar col·laborant el 2013, 2014… Això és per al que aquests organismes han de servir.”
Logotip de l'operació.
