Els Titelles Anglès de l'Institut del Teatre

Dins del programa de treball de la sèrie La revolta dels titelles, que l’equip compost per Ferran Baile, Jesús Atienza, Cesc Martínez, Sac-Nité García i Toni Rumbau estan rodant aquestes dies, va tocar fer una visita a les entranyes del Museu (encara invisible) de l’Institut del Teatre de Barcelona, on rau bona part de la història del teatre a Catalunya (i d’altres llocs d’Espanya, amb manuscrits i peces com el mateix dit de Calderón, una de les joies més excèntriques del Museu). També s’hi amaguen uns riquíssims fons de titelles, entre els quals destaquen les marionetes del mestre anglès Harry V. Tozer, de la família Vergés, d’Ezequiel Vigués “Didó” i de la família Anglès.

En Jaume i en Josep Anglès juguen amb els titelles

Precisament, l’objectiu de la nostra visita era aquesta última col·lecció de titelles, amb la intenció de filmar la trobada dels dos germans Jaume i Josep Anglès, retirats de la professió des dels anys vuitanta (veure aquí l’article publicat sobre l’entrevista que se’ls va fer a la Bibliomusicineteca), amb els titelles que no veien des de feia més de trenta anys. Per això ens hi vam desplaçar tot l’equip, a qui s’hi sumà Vicenç Laviós, cosí dels Anglès i titellaire de la companyia els seus últims anys d’existència junt amb Josep Anglès i Miquel Laviós. Ens va rebre Anna Valls, directora del MAE i la persona que s’encarrega d’organitzar i de tenir al dia i en bon estat els tresors que estan sota la seva responsabilitat.

Sac-Nicté García darrere la càmera.

S’ha de dir que el retrobament dels antics titellaires amb els titelles de la família va ser emocionant i entranyable alhora. Un munt de records van sorgir del passat mentre els germans Anglès anaven extraient de les seves capses els titelles un darrera l’altre: el drac que treu foc, el picador que estira el coll, el burro que dóna guitzes, la mort amb la seva caixa, el Perico, l’heroi del teatre català de titelles a qui també se li diu a vegades Titella, els músics amb els platerets i el tambor… Titelles fets de fusta i amb els ulls de vidre, obra molts d’ells del besavi de la família, Jaume Anglès i Pallejà, que era tallista d’esculptures d’Església i d’on sembla ser provindria l’interès pels titelles, manifestat pel seu fill. Titelles que deuen datar d’entre finals del segle XIX i principis del XX.

Josep Anglès i Vicenç Laviós.

Els Anglès es van sorprendre del bon estat dels titelles, molts dels quals encara podrien actuar, tot i que necessitarien una bona repassada. Un humor intel·ligent i sorneguer, però alhora carregat d’il·lusió i molt juganer, s’apoderà dels germans Anglès i de Vicenç Laviós, per als quals tots aquells petits éssers de fusta eren com vells amics de la infància amb qui havien gaudit i patit, ja que en aquesta vida les dues coses solen anar juntes.

Cesc Martínez i Anna Valls.

També van portar alguns dels titelles que encara conserven a casa seva, amb els quals van reproduir algunes escenes, com la típica del Dimoni. Es notà la sintonia que havien arribat a tenir entre ells, amb algunes rutines encara vives en la memòria dinàmica dels seus braços. Vicenç Laviós i Josep Anglès, que havien treballat junts els últims anys d’activitat, van poder recrear el joc del Dimoni, que sempre acaba a garrotades, com és de rigor.

Jesús Atienza y Sac-Nicté García, amb estanteries plenes de capses de titelles al fons

Una visita entranyable i emocionant, que tots els presents vam gaudir, cadascú des de les seves vivències i memòries. Per donar-ne un tast, i a modus de “making off” visual de la sèrie, oferim algunes de les imatges preses als magatzems del MAE de l’Institut del Teatre, on també desvelem la presència dels qui en aquests casos solen estar darrera les càmeras, com són la cineasta Sac-Nité García i el fotògraf Jesús Atienza. Entre els assistents, també hi havia una de les filles d’en Vicenç Laviós, la Clara Laviós, que va conèixer per primera vegada aquelles criatures de fusta que viuen amagades però sempre vives a les memòries conscients i inconscients de la seva família.