Brane Vižintin amb el titella Jaroslav.
L’Antic Teatre és l’espai on han aterrat quatre propostes de noves creacions de l’escena eslovena, amb el suport de l’Institut Ramon Llull i de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Amb el nom de cav_a, l’Antic Teatre impulsa així un pla d’internacionalització que, el desembre de l’any passat, va portar les companyies catalanes El conde de Torrefiel, Societat Doctor Alonso i els artistes Guillem Mont de Palol i Jorge Dutor al Glej Theatre de Ljubljana, el teatre independent més antic d’Eslovènia. Des del dia 25 de juny i fins avui, 2 de juliol, Barcelona ha conegut Boris Kadin, que va conduir el taller de creació Last Resort i va presentar l’espectacle Scream; Marko Bratuš, que va venir amb Misterio bufo, i l’obra de titelles i objectes Com el Jaromir buscava la felicitat, d’Ajda Rooss, Jasna Vastl i Brane Vižintin, que vam poder veure ahir diumenge i que es torna a representar avui. La segona edició del projecte es dirà cav_a, Catalan & Balearic artists visiting Croatian artists, i se celebrarà a l’octubre a la ciutat de Zagreb, Croàcia.
Com el Jaromir buscava la felicitat és la història d’una seducció. Jaromir, un titella de tija manipulat sobre taula per Brane Vižintin, és un astrònom que es passa les nits sense dormir i els dies sense descansar; pren notes de les seves observacions, escriu tractats importants, té moltíssima feina a conèixer l’univers. Tanta que gairebé no s’adona que, molt a prop seu, hi ha un astre que brilla de passió. La seva serventa, una noia tímida, decideix fer el pas i deixar-se descobrir per aquell científic capficat. Ajda Rooss actua, mou titelles i, de fet, es converteix en protagonista de l’obra.
Si la tècnica de Vižintin és precisa (el titella Jaromir arriba a agafar correctament amb la mà una ploma d’un tinter sense que el manipulador la hi col·loqui, escriu i la torna a lloc; llegeix i passa pàgines), Rooss desplega una autèntic mostrari del que pot ser el teatre d’objectes i de titelles. Ella fa ombres sobre un vel i amb la llum d’una espelma i també projectades per un focus en un paraigua que ella mateixa fa rodar. També mou la marioneta d’una espècie d’oca feta d’embuts, tasses i estris de cuina, que penja d’un comandament horitzontal enganxat sota una tapa de galleda. Treu alguna joguina, fa papiroflèxia, manipula un altre titella de tija. Cap d’aquestes tècniques té un desplegament abundant, Rooss no es recrea en cap, sinó que va enfilant l’una amb l’altra, va posant en escena petites situacions per captar l’atenció de Jaromir, que finalment es fixa en ella i sucumbeix a l’encanteri.
En si, la cosa no té més substància, però la delicadesa amb què està plantejada, la subtilitat de cada acció, l’evocació d’un temps —passat, segons l’estètica de Com el Jaromir buscava la felicitat— en què l’amor era una qüestió fràgil, i una escenografia bastida amb materials naturals i elements quotidians, en fan un espectacle atractiu. El muntatge té la força de l’honestedat i recull l’espectador en un àmbit intimista no exempt d’humor fi.
