A part dels titelles de tradició autòctona, a Catalunya, històricament, diverses companyies també han utilitzat tant personatges com tècniques d’arrel europea. Entre els més coneguts hi ha Ezequiel Vigués “Didó”, que feia i manipulava guinyol francès tal com havia après a fer a París; però també Titelles Babi (inicialment Baby), que van començar a partir dels models que el pare de Llibert Albiol va encarregar i comprar al titellaire Rogeli Selvaggio Mancini. Ens ho explicava fa pocs dies el mateix Llibert durant una entrevista que ha de formar part de la sèrie documental La revolta dels titelles.
Llibert Albiol i Carme Calvet. Foto de Jesús M. Atienza.
Sabem poca cosa de Selvaggio: (1) que havia treballat al Poble Espanyol i que havia fet cinc o sis titelles de talla per a Jaume Albiol Roda, el pare de Llibert, que volia començar a dedicar-s’hi. Finalment no va fer el pas i aquelles figures van quedar guardades. Al taller dels Babi, ens consta haver-ne vist dues: un mariner barbablanc i el lladre Pelacanyes.
“Tots aquells titelles eren de tipus guinyol francès”, explica Albiol. “I com que al final el meu pare no els va fer servir mai sinó que me’ls va passar a mi i jo els havia de treure, els vaig repintar; a algun que tenia la boca recta li vaig fer els llavis torts perquè semblés dolent, per exemple, i en vaig fer fer més, també de talla, però sempre de tipus guinyol.” Els personatges eren un vell, una senyora, un lladre, un dimoni… Llibert també va fer fer un Baby, personatge que donava nom a la companyia i que feia de presentador. “Jo els dibuixava de cara i de perfil i ho portava al tallista, i ell, amb allò i el que li explicava, més o menys els feia.”
Així van començar els Baby, que a través d’Organiaciones GYB (Guasch y Bruguera), van debutar a Manresa el 1959. “Abans es treballava per a agents, i el meu pare ja treballava per a aquest senyor. Va ser ell qui ens va dir d’anar a Manresa al festival de la casa Pirelli de neumàtics”, diu Albiol. Carme Calvet hi afegeix: “També hi havia el Senyalada; el Baltà, fent jocs de mans; els Bolita, i el seu pare.” I de nou Albiol: “El Senyalada aquest a mi ja m’havia impressionat de petit al Circ Olympia: s’obrien les cortines i sortia ell fent flic-flacs i a l’últim salt mortal, el barret que duia, que l’havia estat aguantant, se’l treia i per la mateixa inèrcia sortia disparat i anava a parar a dalt a general.” (2)
D
Orígens circenses
Llibert Albiol va créixer en l’ambient del circ. Amb quatre anys va fer el seu primer joc de mans a Sant Adrià de Besòs; amb sis, treballava a la Sala Mozart fent de contraaugust junt amb el seu pare i el seu company; amb onze, el pare li va preparar un muntatge titulat El pequeño Berti, perquè era una ment prodigiosa i feia coses extraordinàries. “Després”, explica, “ja vaig anar deixant passar els anys i mentrestant el meu pare, que treballava al Poble Espanyol i s’estava fent gran, pensava que quan no pogués donar la cara al públic muntaria un teatre de titelles i es posaria a darrere i així podria continuar fent coses. Però anava passant el temps i ell s’anava fent alguns titelles, un teatre, fins que jo li vaig dir: «Això es podrirà aquí a casa, per què no m’ho passes a mi i ja faré titelles jo?», i l’home va estar encantat i contentíssim que jo comencés a fer això.”
El nom artístic de Jaume Albiol era Perico i va treballar durant trenta anys al Poble Espanyol. Feia de presentador, algun número individual i al final l’entrada que en deien de “La Reina”, en què agafava una nena, o un nen, i la disfressava de reina. Ho feia retallant paper. Una de les seves especialitats era la papiroflèxia. Fins i tot l’august Manel Vallès “Totó”, dels Martini, havia anat a casa seva a demanar-li permís per poder fer una de les seves entrades.
“Tenim anècdotes molt bones del Poble Espanyol”, diu Carme Calvet. Allà hi van créixer els fills de la parella Albiol-Calvet, el Ferran i l’Anna, envoltats d’artistes de circ i varietats. N’hi havia un, el Dibelmont, que feia de goril·la humà, i ja tot ell, segons explica Calvet, “tenia una manera de caminar que semblava un mico, i als nens els feia por. Així que abans de sortir agafava el Ferran, el nostre fill, de la mà, i li deia: «Va, anem que així els nens no tindran por»”. Llibert Albiol puntualitza: “Aquest Dibelmont, però, era un gran artista. Havia actuat al Circ Olympia i amb el Li Chang (3).
Carme Calvet i Llibert Albiol es van conèixer a l
Carme Calvet coneix Llibert Albiol “pràcticament des que anaven a escola”, i com que coneixia la família i el seu ambient de circ, sabia que “el seu pare, la il·lusió que tenia era que el Llibert hagués fet jocs de mans”. Diu: “Li feia una il·lusió boja, però el Llibert no hi havia manera, sempre deia que és que sortia allà, s’ho passava malament i se li veien les trampes.” I Llibert afegeix: “És que per fer jocs de mans s’ha de tenir cara dura, i el meu pare en tenia, i per això ell havia començat en el seu món circense fent jocs de mans, el que passa és que pel que sigui després de la Guerra es va veure obligat a fer de pallasso, de ventríloc, de malabarista, el que fos per guanyar unes pessetones, perquè les coses no anaven gaire bé.”
L’univers dels Babi
Jaume Albiol també havia estat el bibliotecari del CEDAM (Círculo Español de Artes Mágicas). “Això també ens va anar molt bé”, explica Llibert, “perquè si bé jo vaig començar a fer titelles el 59 junt amb la Carme, el meu pare es cartejava amb molta gent d’Europa, de Sud-Amèrica, i tenia alguns contactes amb bona amistat i els demanava que enviessin llibres de titelles. Per això tenim llibres que ens enviaven de Praga, és a dir de l’Est, que en aquella època eren bastant difícils de tenir, també de França, del Brasil, de l’Argentina…”
Però Llibert Albiol i i Carme Calvet no en tenien prou: “A més a més, ens vam fer socis d’UNIMA França, perquè era una manera de rebre la revista i així podíem saber què és el que hi havia a la resta d’Europa, a França, Itàlia, Bèlgica i als països de l’Est, malgrat que nosaltres féssim els titelles de guant tradicionals de garrotada. Tot això ens anava bé perquè sabíem què ens podia venir més endavant.”
Aquesta mateixa inquietud va fer que, a partir de l’exposició Els titelles a Catalunya, que es va instal·lar al Palau Güell a cavall dels anys 1970 i 71, organitzada per Joan Baixas, comencessin a freqüentar l’Institut del Teatre. “Hi anàvem cada quinze dies, ens reuníem una colla de titellaires i nosaltres érem novells entre aquella gent. Hi havia el Joan Andreu Vallvé, el Josep Maria Carbonell, el Toni Batllori, que actualment és dibuixant i té una tira còmica a La Vanguardia, el Xavier Lafita…” Carme Calvet subratlla: “També és que eren uns temps en què començava a haver-hi una renovació dins del món dels titelles i del teatre. Va ser quan va haver-hi aquella explosió.” I Llibert Albiol afirma que “per això hi anàvem. Jo li deia a la Carme: «Mira, nosaltres continuem fent els titelles que fem, però aquesta gent són joves i tenen molt bones idees, per tant a nosaltres ens interessa estar al seu costat.» I per això anàvem amb ells i els coneixíem, i anàvem als festivals…” Va ser així que el 1977 van estrenar Cançons i ninotades en un dels Festivals de Titelles de l’Institut del Teatre.
Eren anys de replantejar-s’ho tot, de corregir els errors del passat, d’intentar una autèntica revolució en tots els àmbits de la societat, i per això els Babi, que havien iniciat la carrera en un temps en què els titelles eren bàsicament espectacles per a la mainada i que sempre s’han dirigit a un públic infantil, parlen de canvis en els criteris pedagògics, del cop de bastó al que anomenen “conte dolç”. Calvet afirma: “Jo penso que aquí el que va haver-hi va ser una renovació pedagògica. Dic això perquè va arribar un moment que allò del dimoni tothom ho va criticar. Que si dava garrotades, que si traumatitzava, que si patatim… i clar, nosaltres al final vam pensar que potser sí… Me’n recordo que en una xerrada a l’Institut va sortir un noi italià que feia mig titelles mig màgia i en un moment donat d’un barret treia un conill, i per l’altra banda sortia un altre personatge que, a cops de garrot, el matava. El van deixar…, entre els mestres que hi havia allà i gent del món de l’educació… Esclar, hi va haver aquesta renovació pedagògica que es va ficar molt amb el dimoni, i nosaltres això era l’únic que fèiem, i com que vèiem que sortien grups nous que feien coses noves, ens vam apuntar al carro, i aquest va ser un dels motius pels quals vam canviar el tipus d’espectacle.”
“Però això es va produir a partir del 79”, diu Llibert, “quan vam anar a la Fundació Miró. Allà vam arraconar definitivament el titella de guant tradicional per centrar-nos en aquell espectacle que havíem estrenat al Festival de Titelles. I vam canviar completament el sistema dels nostres espectacles.”
D’aquella entrevista, en van sortir moltes més dades. La incorporació de Ferran Albiol a la direcció amb l’espectacle La balena Elena és un altre punt d’inflexió —a més a més de ser un dels grans èxits— de la companyia, ja que van canviar el castellet de titelles de sempre per una taula rodona dins de la qual, al mig, el titllaire manipula. “El dònut”, en diuen, que va obligar Carme Calvet a fer un tipus de treball que no havia fet mai: presentar-se cara a cara davant del públic i fer seguir el conte. Van parlar de Planxet i Sia, una de les primeres colles de cercaviles del país, que es va avançar al tipus d’espectacle que després farien Comediants o fins i tot La Cubana, i de la qual Llibert Albiol no va formar part. De com, implicats amb el seu barri i com a conseqüència de Planxet i Cia., van construir els gegants de Sant Medir de La Bordeta. I naturalment, de les col·laboracions amb molts dels programes de televisió que més han configurat un coneixement col·lectiu entre la infància del país, ja amb els fills Ferran i Anna: del Fes Flaix, El bosc de Gari-gori, Cinc i acció al Tumàtic, per citar alguns exemples, o els recents Mic i Cinc Segons.
L’abundància dels seus treballs i la llargada de la carrera artística dels Babi donen per a molt. I tot i que sempre han estat dins els paràmetres del teatre infantil i fidels a un estil propi, la vocació renovadora i la curiositat que demostren fan que en ells s’identifiqui una bona mostra de corrents tècnics, estètics i formals que han passat per Catalunya —i per Europa— des de fa més de cinquanta anys. En són un autèntic registre.
En aquesta foto de família, Llibert Albiol sosté un dels titelles construïts per Selvaggio. Foto de Jesús M. Atienza.
(Vegeu aquest altre article sobre Titelles Babi.)
Notes:
(1) “Selvaggio Mancini, Rogeli (Barcelona, 1897). Pintor, dibuixant i venedor d’antiguitats. Treballà en espectacles de varietés com a pintor i caricaturista, improvisador i il·lusionista. Fou també durant un quant temps titellaire.” Josep A. Martín, El teatre de titelles a Catalunya, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998 (Biblioteca Serra d’Or). P. 169. Durant l’entrevista amb els Babi, Llibert Albiol va parlar “del Selvaggio, un italià”.
(2) Senyalada està documentat per Joan Tomàs a l’article “A l’Olympia saben vendre”, revista Mirador, núm. 248, 2 de novembre del 1933. P. 8. Segons Tomàs, feia de tonto, i en destaca els seus salts. Llibert Albiol diu que la primera vegada que el va veure, quan va llançar el barret va pensar que li havia sortit el cap disparat.
(3) Dibelmont havia actuat amb Li Chang a El sueño de una noche en China. Jordi Jané, Li Chang, el xinès de Badalona, Badalona, Museu de Badalona, 2004 (Biografies Badalonines, 1). P. 71.
