Crec que els titellaires no som conscients de la responsabilitat que ens ha caigut a sobre. Una responsabilitat que no procedeix de cap deure o encàrrec que vingui de fora, sinó de la pròpia naturalesa del nostre ofici, considerat d’altra banda com un dels més vells del món: tractar els temes de la dualitat, de la projecció i del desdoblament. Vells temes, en efecte, que l’actualitat carrega de sentit i converteix en urgent imperatiu: practicar la dualitat i exercir el desdoblament ja no és un caprici ni una redundància de l’obvi, sinó una necessitat urgent de la nostra època.
Cara Doble africana. Museu da Marioneta de Lisboa.
L’única manera de trencar amb l’actual monoteïsme dels Diners, que també ho és de l’Abstracte i de la Mort, és dividir-nos en dos per aprendre a projectar-nos sobre nosaltres mateixos i tornar a enriquir la civilització humana amb allò que sempre ha estat l’exercici de la consciència: veure i conèixer-se un mateix com a punt de partida per des d’aquí obrir el món de la consciència i de la cultura. Posar un mirall al nostre interior per veure’ns-hi reflectits i no arrencar a córrer espantats per la imatge que se’ns apareix.
Tornar a ser humans: estar oberts a l’altre mitjançant les sagrades lleis de la Hospitalitat, veure al semblant com a algú realment semblant nostre, és a dir, igual a nosaltres, tan sobirà de si mateix com podem ser-ho nosaltres. La cultura que se’ns pretén imposar i que sembla guanyar terreny cada dia, és una cultura de la por i del recel, que ens aïlla en individualitats impermeables i insensibles als altres éssers que ens envolten, siguin de la nostra o d’una altra espècie. Aquesta insensibilitat està basada en un reduccionisme que ens converteix en éssers d’una sola dimensió, unilaterals i uniformes: som un nombre per a les estadístiques, un nom ben localitzat per les administracions, som un subjecte dotat d’una única funció: viure i consumir el que ens és donat, i alhora som un objecte d’ús per a les corporacions i per als que vulguin i puguin usar de nosaltres.
Cap de quatre cares en una. Marioneta de la Xina. Taller-Museo de Pola de Siero, de Joaquín Hernández
L’única manera de sortir d’aquest reduccionisme és desdoblar-nos i atrevir-nos a ser múltiples. És a dir, cal aprendre a ser titellaire. El Teatre d’Objectes va per aquest camí: treure els objectes del reduccionisme d’un únic sentit i ús. Però quan donem vida a un objecte i el convertim en personatge o en una altra cosa aliena a la seva pròpia inèrcia, en realitat ens estem projectant en ell, ens desdoblem i afegim una forma nova a la que ja teníem. Exercim el desdoblament, primer pas per obrir-se al món. [i]
En realitat, tota la història de l’art és la història d’aquest desdoblament, intrínsec a la naturalesa humana. Representàvem als déus als quals rendíem culte amb imatges del món que ens envoltava: animals, roques, muntanyes, trons i éssers humans. El Cristianisme va posar la figura humana al centre, en paral·lel a la filosofia grega, que la va establir com a model i punt de partida en el mesurament del món. Així va néixer la ciència i l’art figuratiu.
Avui sembla que l’abstracte, elevat pel pensament científic i matemàtic a cims de gran altura, vol també governar la conducta íntima dels humans. Com si un monoteïsme de l’Abstracte, a la manera dels fonamentalismes islàmics, iconoclastes i luterans que impedien la recreació figurativa del diví, volgués imposar-se aniquilant la capacitat desdoblatòria dels humans –i, amb ella, la capacitat interseccionista de comunicació entre individus sobirans. Un món de persones sotmeses o directament un món d’esclaus en què cadascú només pot i ha de projectar-se en allò que li ve donat, una abstracció que arriba morta (si entenem que és viu només allò que neix lliurement d’un mateix) i per això incapaç d’establir cap relació d’obertura creativa. Lògicament, aquest Abstracte pren la forma arquetípica del Diner i de l’Interès, els únics mecanismes amb els que es regeix avui una bona majoria dels humans.
En aquest context, la responsabilitat dels titellaires és doble: sortir de les abstraccions preconcebudes i practicar llavors la llibertat del desdoblament. I de la mateixa manera que hi ha molts artistes que produeixen art mort, també els titellaires hem de procurar no desdoblar-nos en caricatures cadavèriques amb l’única funció de propagar vacuïtats.
Però tot i així, l’ofici de titellaire porta implícit la funció desdoblatòria i projectiva, una pedagogia que per molt que se la vulgui domesticar, sempre acaba disparant els seus trets per la culata. D’aquí l’interès actual d’aquesta art que es situa al centre del pensament contemporani ansiós de llibertat. Una responsabilitat que, com dèiem al principi, ens agafa per sorpresa i desarmats. Convidem des d’aquesta tribuna i oferim amablement les pàgines d’aquesta revista a quants vulguin i sàpiguen aportar noves idees i eines sobre aquestes qüestions tan importants i no sempre fàcils de discernir.
[i] Sobre el Teatre d’Objectes, veure els articles de Mauricio Kartun i Shaday Larios publicats a Titeresante, en els que es donen valioses pistes sobre la qüestió de donar vida i transformar els objectes en quelcom de diferent a allò que són.
