La primera de les entrevistes de la sèrie documental La revolta dels titelles va ser a Sebastià Vergés Cadena i Sebastià Vergés Martínez. Pare i fill, respectivament, d’una família de tradició titellaire, van explicar les característiques tècniques i dramatúrgiques del putxinel·li català. L’origen, però, és fosc. S’ha dit i s’ha escrit que el titella català és la versió local dels personatges de la Commedia dell’arte italiana, i és indiscutible que el mot “putxinel·li” ve del Pulcinella napolità. Però la la història es desdibuixa perquè, d’entrada, la Commedia recull personatges d’orígens diversos, de l’Arlecchino de Bèrgam al mateix Pulcinella, tant l’un com l’altre anteriors a la codificació renaixentista de la Commedia. A Catalunya, el personatge no manté el nom, sinó que amb aquest mot es designa tot l’espectacle, l’elenc sencer dels personatges que hi intervenen i el ninot en si mateix.
Sebastià Vergés Cadena (esquerra) i Sebastià Vergés Martínez. Al mig, un model del titella català; a les mans, una peça d
Precisament, l’entrevista amb els Vergés va començar amb una mostra d’alguna de les “figures” (així és com anomenaven abans la talla de fusta dels ninots) de la família. Entre els molts tresors que tenen, el primer de presentar-se va ser un cap de titella català, amb el coll i el bust característic i els tres forats per posar-hi els dits centrals de la mà, adquirit per Sebastià Vergés Prats (1900-1974) a un titellaire anterior, una peça que molt probablement, veient l’estat que presenta i les característiques de la talla, s’acosta als 300 anys d’antiguitat. Se sap que, de titelles, a tots els Països Catalans, se n’han representat des de l’Edat Mitjana —Ramon Llull parla dels bavastells— i potser no és cap bestiesa pensar que l’arribada de la Commedia dell’Arte es va fusionar amb una tradició anterior, molt arrelada al territori.
Sebastià Vergés Cadena amb el cuiner Panchito. Foto de Jesús M. Atienza.
En qualsevol cas, Sebastià Vergés Martínez explicava que els putxinel·lis “són una forma d’espectacle popular i de carrer, però estan empeltats d’una estructura teatral més complexa”. Això explicaria les “innovacions del titella català respecte del de tradició europea”. Vergés explicava que, de fet, a casa nostra s’havia “millorat” el titella europeu. “El titella de tipus guinyol, o el Pulcinella clàssic, en què el dit índex mou el cap i el polze i el del mig els braços, sempre queda una mica inclinat, mentre que el català queda ben recte. A més, movent els tres dits del bust, el titella pot girar el cap sense moure la resta del cos.” I encara més: “Els avantbraços són una altra innovació. En alguns ninots es pot separar la mà de l’avantbraç, i això permet que el personatge pugui aparèixer en diferents escenes portant coses diferents: un bastó, una espasa, un ram de flors…”
Les expressions de l’art popular a Catalunya tenen tendència al realisme, i els titelles no en són una excepció: “No tenen les faccions grotesques de Punch & Judy, per exemple, ni de Guignol”, explica Vergés. “Alguns porten ulls de vidre per comptes de ser pintats (això els més moderns), i els personatges femenins tenen pits, la qual cosa els dóna una estètica única. N’hi ha que poden portar arracades, que tenen cabells de veritat…” Totes aquestes sofisticacions són inaudites en la tradició europea, i semblen introduïdes pensant en una posada en escena i una dramatúrgia complexes. Per exemple: “El cap està inclinat uns quinze graus cap endavant respecte de la verticalitat del bust, i això es fa perquè la mirada del titella es trobi amb la del públic, que està assegut més avall.”
Els Vergés tenen una àmplia documentació familiar que testimonia l’envergadura d’aquesta tradició a casa nostra. En fotos antigues que han estat prou divulgades i que van comentar durant l’entrevista, es veu la gran estructura que portaven per representar titelles: “En dèiem teatre”, afirmava Sebastià Vergés Cadena, “no castellet, perquè per a nosaltres allò era teatre”. L’espectacle es dividia en aquestes parts: “Primer el drama, després es feia la rifa, i el sainet al final, que solia acabar-se amb el Ball del Tururut. Es coneixen algunes peces dramàtiques de Juli Pi, però la part subversiva era la comèdia. Era quan sortien les figures de poder, el municipal (que era l’únic que parlava en castellà) i l’amo, i s’escenificava la lluita de classes. Però no com amb els altres titelles europeus, que el protagonista clava garrotades a tothom, no, el titella català és molt més assenyat, hi ha més diàleg, té el contrapunt de l’acompanyant més aviat badoc, i al final en tot cas es baralla amb la figura del mal representada pel dimoni. A principi de segle XX era un espectacle per a adults, o en tot cas que compartien nens i adults. Va ser després de la Guerra Civil, amb la censura, que es va infantilitzar.”
Són aspectes força coneguts de la representació de titelles tradicionals a Catalunya, configurada probablement per les influències italianes i el substrat teatral autòcton, prou arrelat i al mateix temps versàtil per adaptar-se als nous temps i als costums d’una societat industrial. El cos principal de personatges va quedar fixat en els protagonistes Perico, jove assenyat, i Tòfol, amic babau del Perico; la Marieta, enamorada del primer; el Dimoni o Banyeta, el municipal, que solia dir-se López o algun altre cognom castellà, i després l’amo i d’altres. En el Ball del Tururut sortien quatre arlequins. “La partitura que inclou Santiago Rusiñol”, explica Sebastià Vergés Martínez, “s’assembla al Ball de Sant Ferriol, i és la que vam adaptar a l’obra El retorn dels putxinel·lis”. Es desconeix l’origen del Ball del Tururut, però segons Sebastià Vergés Cadena “es feia sempre, s’havia de fer, la gent el demanava, el ballaven tots els titellaires”. (El podeu veure en aquest documental de TV3.)
Sebastià Vergés Cadena. Foto de Jesús M. Atienza.
D’on ve el nom “titella”? Tampoc no se sap amb exactitud. “En castellà”, diu Sebastià Vergés Martínez, “el mot ‘títere’ s’especula que podria tenir l’origen en l’onomatopeia del so que feia el tiellaire usant la llengüeta”, i potser es podria pensar en un procés semblant en català. Però ell té una altra teoria, bastant sòlida: “El nom de titella deu venir del personatge de l’obra de Santiago Rusiñol El titella pròdig. Rusiñol, per comptes de fer servir el nom de Perico, es devia inventar el de Titella. En lloc de la parella Perico-Marieta va posar els noms Titella-Cristeta. Potser ‘titella’ ja existia abans, tot i que no està documentat, però igualment diria que el nom que fem servir avui en general ve d’aquest personatge.” I encara hi afegeix un argument. Diu: “És un procés molt habitual. De la mateixa manera que el personatge Pulcinella es va convertir en el nom general ‘putxinel·li’, podia passar el mateix amb Titella. Una vegada, en una actuació a Mollerussa, mentre muntàvem, se’m va acostar un senyor gran i em va preguntar: «Que fareu pericos avui?» I jo li vaig dir: «Pericos?» «Sí, putxinel·lis, jo quan era petit en dèiem pericos, perquè sortia el Perico».”
Els Vergés també ens van explicar la genealogia dels titellaires catalans del segle XIX al XX. Ha estat reconegut el paper gairebé fundacional de Juli Pi (1853-1920), que, sembla, havia après l’ofici amb Frederic de Figueres. No és que fossin els primers; van ser els que han deixat un llegat que dura fins als nostres dies (d’un altre deixeble de Frederic de Figueres contemporani de Pi, un tal Busquets que després va tenir un deixeble anomenat Montserrat, no n’han arribat tantes dades). Sigui com sigui, de Juli Pi, que ja actuava amb el personatge del Perico, en van sortir tres grans famílies: els Anglès, els Palou (emparentats amb els Vergés i que van tenir una línia de continuïtat en els Faidella) i els mateixos Vergés. L’avi Sebastià Vergés Prats va començar a fer d’aprenent de titellaire el 1910, amb deu anys, amb Jaume Anglès Vilaplana.
La força popular del teatre de putxinel·lis en aquella època era tal i la seva qualitat tan reconeguda, que el cercle d’intel·lectuals dels Quatre Gats s’hi va entusiasmar. Juli Pi havia actuat en aquest local històric, mentre que els Vergés, més tard, ho van fer a Cal Jorba, on hi havia una programació regular.
El primer prototip de titella català amb la boca articulada, de Sebastià Vergés Martínez, data de la dècada del 1980. Amb tot, el mecanisme d
Després de la Guerra Civil és quan Sebastià Vergés Cadena va prendre el relleu del seu pare al capdavant de la companyia familiar. Del 1940 al 1958 van actuar de manera estable al Poble Espanyol de Barcelona; va ser l’època en què va néixer Panchito, el primer titella construït pel pare Vergés, un cuiner negre que responia a tota una nova estructura dramàtica, a un guió tot nou. Més endavant van venir les actuacions per a Televisió Espanyola a Miramar, i l’any 1973 va debutar Sebastià Vergés Martínez, tercera generació de titellaires. La seva aportació i la seva voluntat de renovar han estat paleses en la trajectòria de la companyia: es va eliminar la llengüeta per ressaltar encara més el text, es van renovar guions, actualitzar personatges, es va ampliar la companyia…
Ell és qui més ha fet bandera de l’equilibri entre tradició i modernitat, i durant l’entrevista va explicar quines eren les seves inquietuds i les seves aportacions tècniques al titella català: des d’augmentar la mida del titella perquè sigui visible en teatres més grans, passant per articular la boca i treballar amb materials més lleugers, fins a construir un castellet modificable. El seu nou espectacle, El màgic d’Oz, s’estrenarà a la tardor al Teatre Tantarantana de Barcelona.
