El món del cinema sovint ha utilitzat titelles per dotar de gest i moviment criatures no humanes; del famós goril·la King Kong, dut a la pantalla en tres pel·lícules del mateix nom (la primera estrenada el 1933 i els dos remakes següents el 1976 i el 2005 ), al Tiranosaure Rex de Jurassic Park, una saga que també s’ha fet en diverses parts.
En el cas de bèsties pertanyents a la família dels dinosaures, podem assenyalar uns quants antecedents realitzats amb una característica tècnica comuna: el monstre en qüestió —Godzila seria el més popular— sempre ha exhibit a la ficció de la pantalla proporcions gegantines i terrorífiques, però en realitat, paradoxalment, aquesta aparença aclaparadora ha estat aconseguida mitjançant el recurs de diverses marionetes en miniatura, més o menys tecnificades i passades al llenguatge cinematogràfic fent el moviment fotograma a fotograma. Més recentment, això s’ha aconseguit gràcies als grans recursos que ofereix el grafisme electrònic, la programació per ordinador, l’animació animatrònica, els efectes prostètics i els servomotors.
Però són dos els sistemes de moviment dels titelles cinematogràfics que més s’emparenten amb la manipulació dels tradicionals, moguts amb tiges o fils. El primer consisteix a substituir les tiges o els fils per varetes i cables sota control electrònic. El segon, utilitza la manipulació manual de sempre, però servint-se de tiges i fils pintats de verd o blau i manipulats per titellaires també vestits de verd o blau. La marioneta, sigui monstre, drac, alienígena, ciclop, etc., es fa evolucionar davant d’un fons i d’un terra també totalment de color verd o blau. L’únic element perceptible als ulls de qui ho mira és, doncs, un titella que es mou sobre un fons totalment neutre, uniforme i monocromàtic. En el procés de postproducció, el verd o blau de terra i fons seran substituïts pel decorat que convingui: la filmació d’una selva o la dels carrers d’una ciutat, etc. Una convenció perfectament acceptada per l’espectador.
En el rànquing de mestres titellaires especialitzats en la creació de marionetes cinematogràfiques, cal atorgar llocs de preferència al genial Ray Harryhausen, guanyador d’un premi Oscar pels seus ninots destinats a la pel·lícula The Mighty Joe Yung, en què el protagonista és un primat. Ray Harryhausen havia estat deixeble de Willis O’Brien, creador de figures i marionetes que en conjunt van servir per donar vida al King Kong de la pel·lícula del 1933.
És indispensable citar també Carlo Rimbaldi, creador de la marioneta E.T. per a la pel·lícula d’Steven Spielberg del mateix títol. Carlo Rimbaldi va utilitzar tres titelles diferents (que es bellugaven amb diverses tecnologies), amb les quals va aconseguir un total de trenta gestos facials i cinquanta-sis més repartits entre moviments dels cos, braços, mans i dits. Spielberg va dir de la criatura: “El treball de Rimbaldi és prodigiós, és més que un titella, es pot dir que té vida pròpia”. Rimbaldi també va ser el creador del King Kong de la pel·lícula del 1976.
Un altre creador destacable va ser Jim Henson, famós per donar vida als populars i internacionals titelles de Sesame Street. La celebrada i simpàtica granota verda va confegir-la amb un abric vell de la seva mare. El 1969 va crear la factoria Jim Henson Creature Shop, destinada a proveir de marionetes i efectes animatrònics la indústria del cinema.
Hem mencionat dues vegades la paraula “animatrònic” i ja és hora de revelar el seu significat. És tracta d’una complicada tecnologia, no exempta de sensibilitat artística, desenvolupada per crear criatures mogudes per control remot que, mitjançant servomotors, sistemes mecànics, sensors i cables electrònics, es comporten com uns titelles sofisticats i moguts per múltiples mecanismes que poden articular un considerable ventall expressiu: moviment de celles, de còrnies, de nas, de boca…, per tal que pugui somriure, menjar, etc. Moviments extensibles al tronc i les extremitats que fan possibles gesticulacions elaborades i precises en el moviment de mans i dits.
Tota aquesta animació animatrònica és controlada mitjançant un comandament capaç d’establir programacions instantànies, de manera que qualsevol moviment es produeix en el temps real que requereix l’acció i les reaccions de la marioneta són immediates.
Utilitzats habitualment en robòtica, radiocontrol i modelisme, els servomotors poden fer caminar o córrer un titella; es tracta d’uns dispositius elèctrics amb una capacitat de control molt acurada, tant respecte a la posició en què poden actuar com a la velocitat desenvolupada.
El complement de la carcassa, l’estètica de tanta sofisticació tècnica, el proporcionen els anomenats efectes prostètics, sempre en mans d’experts constructors de titelles. Consisteixen en la més perfecta adequació externa del ninot pensant a optimitzar la seva aparença i versemblança. Es treballa sovint amb estructures corpòries de policarbonat i escuma de làtex, amb pell de silicona, dents de material acrílic, pèls col·locats un a un, etc. Un resultat que moltes vegades també passa per les mans d’experts maquilladors.
Un bon exemple de perfecta sintonia entre servomotors, animatrònica i prostètica ens el proporciona el personatge de Pinotxo traslladat al cinema. Quan la que podem considerar la marioneta més mediàtica de la història, amb la inevitable vulgarització que això representa, va ser duta al cinema l’any 1996, en primer lloc es va construir una figura del tot fidel a la que proposa el conte original de Carlo Collodi, és a dir, tallada en fusta i, en aquest cas, d’una alçada de 80 cm. Posteriorment, se’n van fer motllos i se’n van fer còpies en material de fibra de vidre per tal que l’interior buit del motllo pogués acollir un intrincat sistema tecnològic capaç de fer-li fer un bon nombre de moviments. Finalment, per recuperar l’aparença del ninot de fusta tallat pel fuster Gepetto, tota la carcassa de fibra va ser recoberta per una capa de pintura de làtex que imitava perfectament el color i la textura de la fusta. L’efecte del nas que creix uns quants centímetres a cada mentida de Pinotxo va ser generat per ordinador.
A les antípodes del titella mogut per tecnologia sofisticada, hi podríem situar aquella modalitat de criatura cinematogràfica qualificable de figura, titella o ninot que cobra vida gràcies a un actor camuflat a dins. Són criatures de ficció que des de la seva identitat artificial o irracional de robot, autòmat, androide o animal, mostren propensió a humanitzar-se, i de les quals Frankenstein potser en seria la més emblemàtica. Aquest famós monstre, amb els seus característics dos caragols de rosca al coll, creat per la ploma de Mary Shelley i fabricat dins la ficció al laboratori del doctor que li dóna nom, perfectament podria compartir taula amb les no menys famoses criatures d’El Màgic d’Oz: l’Espantaocells cercant un cervell, l’Home de Llauna que necessita un cor, el Lleó Poruc que voldria ser valent. També podria anar junt amb els dos famosos robots de La Guerra de les Galàxies, el daurat C3PO, interpretat per l’actor Anthony Daniels, i el cilíndric i petit R2-D2, interpretat per l’actor nan Kenny Baker.
L’ancestral món dels titelles i la seva trobada amb la modernitat del cinema i les noves tecnologies ens situen en una parcel·la més de la dinàmica transversal de les arts de l’espectacle, avui dia a considerar del tot creativa i necessària.
