L’estrena d’El Furgatori és la segona part del cicle que els responsables de La Seca – Espai Brossa han dedicat al poeta juganer i prestigiós activista de les lletres sicalíptiques (però serioses) Josep Pedrals. A les tombarelles poètiques de Pedrals hi ha gairebé sempre la pulsió popular, continuació personalíssima d’una tradició avanguardista que lliga amb Joan Brossa, el barroc i les cançons de taverna. Amb el seu treball, Josep Pedrals (1979) ha aconseguit ser autènticament popular. Per això, segurament, ha coincidit que dos directors, Jordi Oriol (En comptes de la lletera) i Iban Beltran (El furgatori), volguessin portar-lo a escena.
Bolló és el poble, el lloc on els esperits furguen a la recerca d’una mena d’“estabilitat entre l’esperit de relaxació lúdica i l’excés de serietat”. I seguint la idea i la lògica del text de Pedrals, la posada en escena crea uns costums rituals completament apòcrifs que, absurds com són, ens resulten perfectament plausibles. Almenys, ho són tant com els costums rituals de debò del nostre poble. Sobre l’escenari, la facècia comença amb una espècie de ball de mula guita, i després tot és un desfilar de capgrossos, una prostituta que fa passos de sardana repenjada a l’entrada de casa, una “torera”, cantants flamenques que canten romanços populars i dos titelles.
Els personatges de Valentí i Proteu són dos titelles de guant del tipus català, construïts i manipulats per Eudald Ferré, de la companyia Pa Sucat. Ferré, que ha tallat les figures pensant expressament en els personatges de Josep Pedrals, ha suprimit les espatlles característiques del titella català i els ha fet més rectes del cap i el coll, però ha mantingut els tres forats per poder-los aguantar i moure amb els tres dits del mig. Valentí i Proteu són dos adolescents entabanadors irreverents, tal com correspon als putxinel·lis, i Eudald Ferré els ha sabut donar, tant per la construcció com per la interpretació, la personalitat exacta per encaixar en l’obra.
S’ha d’agrair al director, Iban Beltran, la lucidesa i la valentia de congregar tants elements de cultura popular en un artifici que, al capdavall, és purament teatral. No ha degut ser fàcil dramatitzar un text que avança a base de fragments breus, amb molt de joc lingüístic i mots inventats, carregat de surrealisme i formalment variat. Però el mecanisme funciona, i ho fa gràcies al treball d’Aina Huguet, que durant tota l’obra fa canvis de vestuari i de personatge a tota velocitat; de Dafnis Balduz, que es converteix en un melòdic narrador dels costums —sexuals, sobretot— del poble de Bolló, i del Doctor Soler, gran mercader de València, que actua amb la versemblança més absoluta. La comèdia també té Marta Robles i Alba Carmona, del grup Las Migas, com a intèrprets musicals, que aporten un element més, el flamenc, al trencaclosques cultural de Bolló.
Tot plegat, un entreteniment amb rerefons eròtic que ens convida a conèixer, amb esperit paracientífic, el nostre propi poble.
El text, del mateix títol, es va publicar a labreu edicions el 2006.
