Afàsia. f Pèrdua total o parcial de l’ús o de la comprensió de la paraula, produïda per una lesió o una malaltia cerebrals. Aquesta és la definició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, però Marcel·lí Antúnez, amb aquest muntatge, estrenat el 1998, hi va trobar un ús teatral. Després del gran èxit que va representar Epizoo (1994), en què l’estructura robòtica creava una sèrie de moviments inèdits de l’actor performer, a Afàsia es va plantejar un ús invers de l’exoesquelet: expandir el moviment humà i convertir-lo en el control remot d’imatges i de dispositius musicals (una diguem-ne guitarra automàtica oscil·lant, una mena de violoncel mecànic, un timbal i un sac de gemecs de vàlvules). En efecte, a la base d’aquest espectacle hi havia la substitució de la paraula com a element principal de la dramatúrgia per l’ús de sistemes computacionals. És la “sistema- túrgia”.
Amb Afàsia, Marcelí Antúnez narrava l’Odissea d’Homer. Convertit en un Ulisses cibernètic, els diversos episodis de la travessia s’explicaven amb una complexa conjugació de sons elèctrics, crits, mitges paraules i una projecció a la part posterior de l’escenari que transcorria com un videojoc. Tant la velocitat i la direcció en què corrien les imatges com la intensitat i la freqüència dels sons produïts pels intruments estaven controlats per un ordinador que interpretava els moviments d’Antúnez sobre l’escenari.
Vist avui, catorze anys després de l’estrena, Afàsia fa un efecte estrany. Tot i que la capacitat de sorpresa pugui ser menor (i això podria explicar, en part, la reacció una mica freda del públic la nit que es va tornar a presentar, el dissabte 12 de maig) i que la qualitat de les imatges i del moviment dels videojocs actuals hagi superat de molt la del 1998 pel que fa a realisme, velocitat i efectes, l’espectador sent que encara ha de fer un esforç per adoptar el sistema de signes del llenguatge “afàsic” d’Antúnez. Un esforç positiu, és clar: no és que l’aventura de l’Odissea quedi encriptada —tot el contrari—, sinó que seguir-la a través d’aquesta sistematúrgia continua sent estimulant.
Per això és molt lloable que Afàsia s’hagi pogut veure, de nou, el 2012 dins el Festival NEO. Acostumats com estem a muntatges de consum ràpid (ara no entrarem en les raons d’aquest costum), és d’agrair que hi hagi espais en què es puguin recuperar espectacles de llarg recorregut o que són en si mateixos una aportació significativa al teatre i a la cultura.
