Carles Santos i Cabo San Roque arribaven amb desigualtat a Maquinofobiapianolera. Mentre que el primer ja havia demostrat de sobres —fa temps— que devora qualsevol forma escènica i que és capaç d’integrar-ho tot en un discurs amb moltes branques però amb un tronc únic, potent, els Cabo s’havien anat especialitzant cada vegada més en la construcció d’autòmats musicals, un treball vast i força exclusiu. Carles Santos ja havia creat tot un univers iconogràfic al voltant del piano fetitxe, i Cabo San Roque estaven en plena fase d’expansió maquinista i estètica. Des de La Caixeta, els Cabo havien anat construint màquines instrumentals cada vegada més complexes, fins arribar a Torn de nit, en què van utilitzar les màquines que havien estat d’una fàbrica de galetes per crear un gran autòmat simfònic de sons estrafolaris. Ara, amb Carles Santos i amb el seu nou espectacle, Bestiari, que encara reposa, sembla que la recerca ja no va dirigida cap a la tècnica en si, sinó a explotar al màxim les possibilitats musicals (Maquinofòbia…) i escèniques (Bestiari) d’aquests instruments.
Foto de Frederic Navarro Cifani.
D’entrada, em reconec incapaç de comentar Maquinofobiapianolera des del punt de vista musical. Se m’escapen els recursos d’harmonia i de composició amb què l’han parit. Però si parlem de percepció, direm que veure aquest espectacle concert és saber que estem veient —sentint— una obra realment especial. Única, de les que fan època. Entre el robot dels Cabo San Roque, programat i controlat per ordinador i que només té l’ajuda de guitarres elèctriques, acordió i barres d’acer de tant en tant, i el piano objecte de Carles Santos, s’obre un territori inexplorat al qual han donat relleu, profunditat, vida pròpia. Els erms industrials dels Cabo, les seves oscil·lacions minimalistes i els trencaments sobtats agafen tota una altra dimensió amb els acords dissonants de Carles Santos, la textura del so del piano de cua i els moments en què aquest instrument sobrevola el silenci de la màquina.
Tot això passa amb una simplicitat escènica total. A l’esquerra (veient-ho des de fora), Santos i el piano. Al mig, de banda a banda de l’escenari, els mòduls de la màquina, els tubs i timbals i paelles i vasos d’aigua i acordions i trombons i xilòfons i clàxons amb llumets. A la dreta, els Cabo San Roque (Pepe Seguí, Laia Torrents i Roger Aixut): ordinador, teclat, acordió i guitarres. Llevat d’algun mínim moviment de Roger Aixut per tocar un botó del centre del robot o una palanca del darrere, i dels tres membres de Cabo per cantar a crits paraules d’un llenguatge críptic, de màquina humana, a l’escenari no hi passa res més. Només s’hi mouen Carles Santos, tocant, i els pistons de la màquina. I això ho fa tot, crea la complexitat, la vivència, la hipnosi, le seducció d’aquest món nou, conegut i rar alhora, emocionant.
(Carles Santos i Cabo San Roque, Maquinofobiapianolera. Festival NEO. Mercat de les Flors, 10/05/2012.)
