Noves Escenes Obertes, el festival successor del de Titelles i Teatre Visual de l’Institut del Teatre de Barcelona, va arrencar dijous a La Seca – Espai Brossa amb Katastrophe, de l’Agrupación Señor Serrano. Al límit de la performance, Katastrophe converteix els actors en ossets de goma. Segurament no hi ha res més absurd —podria dir surrealista— que els caramels en forma d’ossets Haribo, que es venen per bosses, una figuració que serveix als de Señor Serrano per parlar de la nostra absurda, a voltes també surrealista, societat. (No sabem què serien capaços de fer amb els terribles ossets Tous!)
Foto d'Ewa Gleisner.
Amb una disposició escènica en forma de passadís, amb el públic a banda i banda, un DJ i tres actors mouen una obra que converteix allò insignificant en tràgic. Buscant en els béns de consum el material essencial del (seu) teatre d’objectes, Katastrophe escenifica diverses fases del cataclisme humà sobre tres taules, emprant càmeres de vídeo i projeccions a les dues parets llargues de la franja que forma l’espai del teatre. Així, accentuen el drama dels ossets de goma, les seves minúscules conquestes, les seves tribus de colors, la seva expansió econòmica, la urbanització dels mapes i les ciutats de gratacels Lacer, Supradyn, Torre Eiffel, Colgate on tot plegat és una pel·lícula entretinguda que es pot mirar menjant crispetes dels Cinemes Lauren, relaxats, veient la trampa dels efectes especials, fets a la vista en estris de laboratori, reaccions químiques en vasos de precipitats i provetes, i una lluna de ping-pong.
Katastrophe té una gran virtut: hi ha força sentit de l’humor. L’espectacle és lleuger, s’hi balla música de discoteca, els caps d’osset són ridículs… A estones sembla un divertimento, i això fa que, quan arriba la tragèdia, penetri intensament sota la pell. Quan, per coherència amb la narració, encara que fragmentada, apareixen en pantalla els líders óssos George W. Bush, Mahmud Ahmadinejad, Vladimir Putin, Benjamin Netanyahu…, absurdament i correctíssimament subtitulats, el somriure se’t glaça. I alguna cosa més.
Foto d'Ewa Gleisner.
Molt bé tot, un espectacle que fa les delícies dels amants de l’experimentació i del teatre transfronterer. Ara: el llenguatge, en el context del NEO, no ens sorprèn (el 2006 ja havíem vist Kamp, dels holandesos Hotel Modern, per exemple, que utilitzava tècniques molt similars). Amb Katastrophe, Jordi Fondevila, director artístic del festival, aposta per uns postulats estètics clars, i, per tant, defineix què vol dir això de “noves escenes obertes”. De mica en mica, festival rere festival, veiem que no es tracta d’un concepte abstracte, sinó d’un material escènic en què s’utilitzen unes tècniques concretes com a estructura gramatical d’una dramatúrgia del segle XXI: projecció de l’actor en l’objecte, ús del vídeo per focalitzar l’escena, humor i tragèdia. Per molts anys!
