Acabada la Fira, i un cop atorgats els premis a les companyies que el jurat ha cregut més meritòries en cada un dels diferents aspectes proposats, toca parlar des de la distància de la observació d’alguns dels espectacles que ens han cridat l’atenció. Cal dir d’entrada, i tal com ha remarcat en Cesc Martínez en els seus articles, que el nivell artístic en general ha estat molt alt, i que en alguns casos la qualitat es pot considerar realment extraordinària.
Pintura en ombres de Joan Baixas
És el cas d’obres com El Principito, de Teatro Silfo, de Múrcia, amb direcció de Claudio Hochman, o Maiurta de Los Galindos, que van entusiasmar al públic per la finura i l’exquisidesa de les seves propostes. La primera, un extraordinari exercici de simplicitat i enginy fet amb una precisa pulcritud pels dos actors Fabrizio Azara i Elía Estarada. I el segon, un acurat treball solista de Marcel Escolano que sens dubte ha constituït una de les últimes revelacions en aquest difícil registre capaç de creuar el circ, els titelles i el teatre d’objectes.
El Espejo Negro, la mítica companyia de Málaga que dirigeix Ángel Calvente, va sorprendre a l’audiència amb el seu El fantástico viaje de Jonás el espermatozoide, una proposta en què tres actors ens expliquen amb pèls i senyals el procés de fecundació d’un òvul per l’espermatozoide Jonás. Una proposta hilarant que aconsegueix tractar un tema ben difícil d’explicar al públic infantil i adolescent. Ho fa Calvente amb humor, fresca desimboltura, delicadesa, i una riquíssima escena final que culmina l’obra amb unes imatges d’altíssim voltatge en el que les emocions del públic es veuen arrossegades pel clímax generatiu del procés de creació d’un ésser humà. Segurament una de les obres més reeixides de El Espejo Negro, que mostra un acurat treball d’escriptura escènica, fet amb exquisida sofisticació.
Jonàs, l'espermatozoide.
La Pendue, que s’ha emportat dos premis i una menció especial, ens va meravellar de nou amb el seu Poli Dégaine, un dels millors Politxinel·les d’Europa, amb una manipulació impecable d’Estelle Charlier i Romuald Collinet. Van actuar al cafè teatre de l’Escorxador, però també van medir les seves forces amb el públic de carrer, amb uns resultats com sempre excepcionals.
També al cafè teatre i al carrer va actuar el català Jordi Regot, actualment instal·lat a Xile, amb el seu espectacle de marionetes de fil Strings&Circus. Penjades d’uns comandaments molt sofisticats, les marionetes de Regot realitzen exercicis «encara més difícils» en números clàssics alguns i de collita pròpia els altres. Virtuosisme manipulador i tècnic d’un dels marionetistes catalans de més relleu i projecció internacional.
Xavier Bobés, de Playground, va presentar El cap als núvols, la primera obra d’aquest jove artista que un dia va sentir la fascinació del teatre d’objectes després de realitzar un curs amb Philippe Genty, i que des de llavors no ha cessat d’explorar aquests terrenys ignots de la nova dramatúrgia contemporània que es fa manipulant objectes de la vida quotidiana. Objectes, però, que necessiten sortir de llurs contextos habituals i situar-se així en noves dimensions semàntiques i formals, esdevenint personatges o simples signes que juguen a emmirallar-se amb l’actor que els manipula.
El Centre de Titelles de Lleida va mostrar la mestria del seu director Joan Andreu Vallvé amb la reposició d’un vell títol que els de Lleida han tret del magatzem davant la demanda rebuda d’espectacles de petit format. Gúlliver al país de Lil·liput és un muntatge preciós en el que el relat de Jonathan Swift és tractat amb una gran delicadesa plàstica i de llenguatge, mentre els seus tres joves manipuladors mouen els titelles i ahora canten gracioses cançons a les quals el públic de seguida s’hi afegeix.
'Clinc!', de Pep Bou
Roberto White va meravellar els públics nocturn del cafè teatre de l’Escorxador i del carrer amb Criaturas particulares, un espectacle solista de virtuosisme manipulador amb tota mena d’objectes i materials. White, argentí que viu a cavall entre Costa Rica i Espanya, té la pasta dels bons mims manipuladors, capaços de fondre’s en la projecció que fan sobre les seves criatures, fetes de materials ben quotidians i informals: plàstics, paper, pilotes, globus…
Dos veterans de l’espectacle, presents a la Fira: Joan Baixas i Pep Bou
El primer va presentar La Música Pintada, un muntatge en què, efectivament, pinta amb imatges la música de Debussy i Ravel. Allò més interessant d’aquesta última obra de Baixas és la manera de dirigir-se al públic infantil: sense embuts i tractant-lo de tu a tu, cosa que els petits espectadors agraïen molstíssim. Un gust veure aquest nou registre del reconegut titellaire català en una obra senzilla, intel·ligent i carregada d’imatges impactants. Segurament ens trobem davant d’una obra de maduresa en què l’artista Baixas ha volgut tornar als registres titellaires dels seus inicis, quan juntament amb Teresa Calafell i amb el nom de La Claca recorria els pobles de Catalunya amb espectacles senzills però ja des d’un inici amb una mirada que anava més enllà de les formes convencionals. Haig de dir que va ser una de les obres que més em va agradar de la Fira, junt amb la d’aquell altre veterà conegut també com el senyor de les bombolles.
Pep Bou, en efecte, ens va demostrar la seva genialitat escènica amb Clinc!, interpretada pels dos actors pallasso Isaías Antolín i Eduardo Telletxea, que feren un treball extraordinari en una brillant interpretació còmica i amb la difícil tècnica de les bombolles. Unes bombolles cada vegada més sofisticades, amb capacitat de crear formes de tota mena i color, vistes en directe o a contrallum, en magnífiques seqüències de teatre d’ombres. No és fàcil ajuntar aquests dos registres, el del pallasso i el de la precisió gairebé alquímica del “bufador de bombolles de sabó”: un difícil equilibri que exigeix mesurar molt bé l’accent posat en un o altre aspecte de la interpretació. Si es colla pel costat actoral, es perd precisió tècnica, i si et centres massa en la tècnica, perds comicitat. Però precisament la fragilitat del caràcter efímer que tenen les bombolles de sabó fa que aquest equilibri sempre inestable es converteixi en un poderós valor afegit de l’espectacle, capaç de tensar l’atenció i la poètica de cada escena.
Dos espectacles d’una alçada extraordinària.
