Parlarem avui, en aquest espai d’opinió editorial, de dos llocs concrets que ens obren mons i perspectives llunyanes molt diferents entre elles: Cuba i la Xina. Llunyanes però molt vives i estratègicament complementàries. Acabo de tornar, en efecte, d’un llarg viatge a la vella illa espanyola del Carib, on he assistit al X Taller Internacional de Titelles de Matanzas i he passat, després, uns dies a l’Havana. I, com sol succeir a qualsevol espanyol que va a Cuba (i encara més si és català), m’he vist aclaparat per una allau de sensacions en què història, gent, ciutat, cultura i paisatge s’ajunten i se’t llancen directament a la jugular perceptiva.
Parque de la Libertad, de Matanzas.
Ignoro el que reserva el futur a aquesta illa del Carib tan cobejada per la Història, però des de la nostra perspectiva titellaire, m’atreveixo a vaticinar-li una privilegiada situació de pont entre les cultures d’Amèrica i les d’Euràsia i Àfrica. Un retorn, en definitiva, al que va ser la ciutat de l’Havana durant els llargs segles del vell Imperi Espanyol, quan fou una de les ciutats més importants del Nou Món, port d’arribada i de partida de les flotes que creuaven l’Atlàntic cap a una banda o cap a l’altra.
Teatro Papalote de Matanzas.
És clar que perquè això passi són necessàries algunes condicions: 1. Que la rica proliferació de grups i teatres repartits per tota l’illa, amb les dues innegables capitalitats a Matanzas i l’Havana, continuï i es consolidi. 2. Que l’excel·lent nivell d’actors, constructors, dramaturgs i directors s’obri encara més a l’ample món del Nou i del Diferent que corre avui per la sang de tot arreu. I 3. Que el món de la logística i de les comunicacions es posi al dia, sense els frens de la burocràcia ni les estretors del control estatal. Complides les tres condicions, Cuba, amb Matanzas i l’Havana, pot esdevenir un envejable nus de relacions entre les múltiples Amèriques i les múltiples Europes, més les impactants cultures africanes i les cada vegada més importants i saltaires de l’Orient Llunyà. És a dir, un privilegiat nus de nusos titellaires exercint una relaxada capitalitat que el clima, la cultura, la gent, la música i el fum del tabac farà irresistible. Esperem que això s’esdevingui -aviat- i, des de la nostra modestíssima revista de titelles, ens llançarem activament a somiar-ho, que és la millor manera que els somnis es facin realitat.
A l’altra banda, la Xina. País també comunista però que va llançar llast fa anys i que a final de maig oferirà el seu do de pit a l’escenari dels titelles de Chengdu: gran Congrés d’UNIMA i Festival Mundial. Tradicions mil·lenàries s’ajuntaran amb la més rabiosa actualitat de les creacions contemporànies. Chengdu serà doncs un important nus del món dels titelles, especialment asiàtics, amb ganes de continuar-ho sent, també, en el futur, com ho indiquen les seves importants infraestructures i l’impressionant Museu d’Ombres i Titelles. Sembla que el gegant asiàtic ha comprès que el teatre de titelles no és quelcom superflu sinó una riquesa que es valora en molts quirats d’interès, indispensable complement i contrapunt a qualsevol creixement social i econòmic.
Posar èmfasi i atenció en les arts de la dualitat no és una cosa intranscendent, sinó una mostra d’intel·ligència estratègica i de civilització. Els processos de la dualitat, que el teatre de titelles posa en clara evidència, es troben, avui, al centre dels debats contemporanis. Una cosa que no hem d’esperar que els polítics comprenguin i assumeixin, sinó que simplement hem d’imposar per la força dels fets i de les raons.
