No és fàcil afegir comentaris a la feina de Carles Cañellas: són 35 anys de carrera amb una forta militància a favor del treball artesà, la precisió, la cura de les narracions i, en definitiva, la puresa de l’ofici. Ara, la Fundació Miró, a Barcelona, programa per als dissabtes i diumenges que queden d’abril l’espectacle Oliu, el petit llenyataire, que s’afegeix als altres dos espectacles seus que hem pogu veure en els darrers mesos. Al mes de gener, per celebrar els 35 anys, el nou teatre de La Seca – Espai Brossa inaugurava la programació de titelles amb Petits Suïcidis, teatre d’objectes per a públic adult, i fins a final de febrer també hi vam poder veure Solista, marionetes, en horari familiar.
Solista deu ser l’espectacle de Rocamora Teatre que més s’ha representat per tot el món per la seva qualitat i pel format. Adaptable a sales de teatre, al carrer, a escenaris elevats i a peu pla, itinerant o estàtic, presenta un típic cabaret de marionetes. Tota la gràcia rau en els personatges que van entrant i sortint de darrere d’un paravent o, en el cas de La Seca, de les cametes del teatre. L’encert de recuperar aquesta peça és que hi desfilen marionetes veteranes, com Fèlix, el pallasso bomber, construït entre el 1977 i el 78; Pierrot, d’entre el 78 i el 79, i Johnny Dance, que és de la mateixa època. El conjunt de l’obra és un recull d’anteriors espectacles de Carles Cañellas, i per tant un bon aparador de la seva trajectòria.
“Les marionetes han de ser vives”, declara Cañellas a l’article de la secció Veterans que li va dedicar recentment Toni Rumbau. Seguint aquest màxima, les que apareixen a Solista, no només són vives, sinó que són expertes en l’art d’entretenir, és a dir mantenir l’atenció del públic i fer que es diverteixi. Principalment nens i nenes, però no només. Cada personatge viu la seva actuació de manera única. La presentació, a càrrec de Robert (1993-94), de l’encantadora família dels “Aubusters”, ens ensenya com és el moviment entre la inestabilitat i l’equilibri, un subtilíssim leitmotiv sobre el qual s’aguanta tota la desfilada de marionetes: de Johnny Dance, el ballarí de claqué que és tot ritme a l’Avi Manuel (1982), que pateix de mal d’esquena però per a qui el desig de ballar —i de patinar!— és més fort, una lluita que esdevé còmica a les mans de Cañellas. També hi ha el Fèlix, el pallasso bomber, que exhibeix una bona quantitat de trucs per aconseguir moviments precisos que tenen tot el sentit en l’evolució de la seva entrada —agenollar-se i mirar per sota, treure’s el casc…—; la Pepita Retuerto “la Patapalo” (1988), amb un moviment del tronc i de les espatlles que li dóna un “salero” que només el té ella, i el Pierrot que balla i somia —i fa somiar!— amb una estilització de moviments que aconsegueix ser, per contrast amb l’humor de les altres històries, autènticament commovedora.
El conjunt evoluciona dramatúrgicament com ho fa un espectacle de varietats, amb un control absolut dels accents, els ritmes i l’acumulació d’emocions. També en forma part un Carles Cañellas molt present tota l’estona, donant rèplica a les marionetes.
‘Oliu, el petit llenyataire’
Tot i que hi ha una part de l’espectacle en què el conte s’explica amb ombres, Oliu, el petit llenyataire és bàsicament una obra de titelles del tipus “pupo”: amb una tija vertical que aguanta el ninot pel cap i dos fils per moure’n els braços. Pensat per a representar en sales de teatre, posa en escena un entaulat d’estètica molt austera, amb una pantalla baixeta al fons on s’hi projecten les ombres i que té entrades als dos extrems.
Foto de Jesús M. Atienza.
Sobre aquest sobreescenari, l’Oliu escolta el conte que li explica el seu pare abans d’anar a dormir, que, tal com diu “Cañellas” al començament, “és una història dintre d’un conte, i un conte dintre d’una història”. El relat del pare conté tot d’elements simbòlics tradicionals: la caseta del bosc, tres germans, el foc…, i va a parar, efectivament, en una recreació del mateix fet de narrar.
Foto de Jesús M. Atienza.
Rocamora Teatre té gust per la narració. Es nota en el ritme tranquil amb què Carles Cañellas i Susanna Rodríguez cuinen Oliu, el petit llenyataire. Malgrat que hi hagi alguna repetició —tot i que això és una aposta dramatúrgica amb la qual no ens ficarem—, el conte avança a la velocitat que demana l’estreta relació que s’estableix entre qui explica i qui escolta, flueix creant un lligam íntim i aconsegueix que el públic s’endugui a casa una senzilla —aparentment— sensació de benestar. Tot un aprenentatge.
Foto de Jesús M. Atienza.
En aquest procés, Rocamora no només cuida el ritme, el tracte dels elements narratius tradicionals i l’ús de la màgia, relacionada amb una visió viva del bosc i la natura, sinó també el llenguatge. Des dels noms dels “germans” de l’Oliu, Boix i Saüc, fins a l’explicació del mot “desmanegar”, al llarg de tota l’obra hi ha la voluntat expressa d’utilitzar i fer viure en l’espectador infantil una llengua rica de matisos, en justa correspondència amb l’univers que crea. Tot plegat agombola el públic, li aporta una experiència que potser sembla que sigui més pròpia d’altres temps però que, des d’aquí, juntament amb Rocamora Teatre, reivindiquem.
