Som al mes d’abril, i la primavera ens porta energia, roses, llibres i el Sant Jordi. Anticipant-se al calendari, Eugenio Navarro, director, propietari i titellaire resident de La Puntual, el petit teatre de putxinel·lis del carrer Allada Vermell, al cor mateix de Barcelona, ha decidit recuperar aquest títol que el 1979 La Fanfarra va estrenar a la Plaça del Pi i presentar-ne una nova versió, per primera vegada amb titelles de taula i manipulació a la vista.
Sant Jordi mata el Drac.
Es tracta d’una modalitat tècnica que ja Navarro va utilitzar en el seu anterior muntatge, Més vides que un gat, un espectacle protagonitzat per en Rinaldo, aquest personatge que el titellaire anglocanaricatalà ha convertit en una mena d’alter ego seu. S’ha de dir que Rinaldo, abans de convertir-se en la figura esmentada y ben coneguda pel públic de Barcelona (ha protagonitzat diversos muntatges d’Eugenio Navarro, com Trinoceria, Zespion i Més vides que un gat) va sortir per primera vegada en un escenari fent de criat precisament a La llegenda de Sant Jordi, de manera que era una obligació envers el personatge, gairebé un homenatge que el seu mentor li devia: revisar i oferir una nova versió d’aquella obra primerenca, de la qual Mariona Masgrau també va fer les seves pròpies adaptacions.
Crec que aquest sistema de manipular a la vista i damunt d’una taula escenari li va molt bé al titellaire de La Puntual: diria que s’hi sent tan còmode que és com si es trobés a casa seva. Tot es fa a la vista i d’una manera molt natural: els decorats giren sobre si mateixos o són substituïts per uns altres, i els titelles surten del costat o de sota la taula, com si el propietari de la casa ens ensenyés els altres éssers que hi habiten i ens expliqués les seves trifulgues i històries. Aquesta naturalitat crea un to distès que estableix un ritme propi, es configura com el món natural del titellaire i en fa partícep el públic que l’ha vingut a veure. Crec que és precisament aquest to amb el seu ritme peculiar allò que fa tan atractiu l’espectacle, capaç d’atrapar l’atenció del públic des del principi fins al final. Les diverses veus també participen d’aquesta atmòsfera relaxada i unes músiques molt ben seleccionades configuren l’acció i el clímax de cada escena.
Va ser una sorpresa veure que els rodolins de Toni Rumbau (permeti’m el lector distanciar-me de qui va ser l’autor de les lletres) continuen funcionant, amb les correccions i adaptacions que Navarro hi ha fet amb molt de seny, cosa que indica la potencialitat del vers quan aquest s’utilitza per distanciar-se i a la vegada ironitzar a la manera popular sobre allò que succeeix a l’escenari. Una ironia que vaig comprovar que no quedava ni pedant ni saberuda. Són especialment rellevants i eficaços a l’última escena, quan un teatrí apareix a l’escenari i, en una clàssica seqüència de “teatre dins del teatre”, es representa tota l’obra a través d’una cinta que va corrent i mostra els diferents moments mentre una veu en off la recita sota forma d’auca. Un final molt reeixit i que deixa amb la boca oberta grans i petits, embadocats per les imatges i les paraules.
Eugenio Navarro en una imatge de l
Eugenio Navarro, un cop més actuant en solitari, sembla haver trobat el seu registre ideal amb aquesta nova obra, amb uns titelles que semblen fets a mida –en realitat estan construïts per ell mateix– i que tenen la particularitat de moure la boca en parlar, cosa que els fa encara més vius i creïbles. Crec que l’esquema emprat li obre les portes a un estil i a una modalitat de fer titelles molt adequats al seu tarannà, àgil i alhora tranquil, ocorrent i molt divertit, amb una tonalitat irònica d’intel·ligent veterania i ple d’infinites possibilitats, que el titellaire anglocanaricatalà sens dubte anirà desenvolupant en el futur, i de les quals gaudirà el seu públic, que l’altre dia omplia la sala de gom a gom. Un espectacle que continua el camí obert amb Més vides que un gat i que, per la seva bona factura, transcendeix amb escreix qualsevol ajustament a les dates del calendari.
