La companyia Addaura Dansa acaba d’estrenar a La Seca un insòlit espectacle en el que es combina dansa, màgia, titelles i ombres. Amb direcció de Teia Moner i Cristina Bertran, l’obra s’inspira en els poemes visuals del poeta Joan Brossa per oferir-nos un món genuïnament brossià i que es dirigeix realment a tots els públics.
Són quatre els ballarins-actors que actuen a l’escenari: Cristina Bertran, Olaya White, Gerald Sommier i Carles Arqué. Un quartet molt ben integrat i que s’aboca a la feina amb veritable entusiasme, tot salvant les petites dimensions de l’espai escènic, reduït perquè s’ha de compartir amb l’altra companyia que actua a les nits.
S’ha de dir que l’obra va encantar i seduir el públic, grans i petits, degut a un ús intel·ligent, pràctic i molt imaginatiu de la senzillesa, en una combinació plena d’enginy dels diferents moviments coreogràfics amb tota una sèrie d’objectes, de petits trucs de màgia i d’efectes visuals que guarden entre ells unes molt justes proporcions, sense cap impostació sobreactuada ni pretensions fora de lloc. Una senzillesa que puja, però, molt amunt en la gràcia poètica i el vol imaginatiu. Les referències a Brossa estan marcades pels objectes, que ens parlen d’un univers que li agradava molt al poeta, com són els jocs amb les lletres, la utilització dels elements formals del llenguatge, tant escrit com musical, així com els diferents registres temàtics que desfilen per l’obra: el cabaret, el musical, la màgia, els titelles, el teatre d’ombres, el ball acanallat, i els petits trucs d’enginy de gustos populars.
Ja l’inici mateix de l’espectacle ens situa de ple en aquest món de màgia visual, amb l’ús d’un simple llançol i un parell de llanternes, les quals però aconsegueixen efectes de molta bellesa. El joc entre el dins i el fora, el visible i l’invisible, apareix en aquesta primera seqüència i ens indica una de les claus de l’espectacle: aquest fluir constant entre el que s’ensenya i el que ens sorprèn i ens meravella. Hi ha un to d’ingenuïtat que travessa de principi a fi l’espectacle i que tanmateix no fuig de la complexitat coreogràfica ni tan sols tècnica en alguns dels trucs i efectes. També està bé recórrer a les lletres en un principi, per centrar-se després en altres elements no tan coneguts o menys tòpics de l’univers Brossià. L’obra manté un ritme endiablat que no et deixa ni un segon, gràcies a una banda sonora rica i molt ben seleccionada, responsabilitat de Miquel Espinosa, qui ha sabut combinar temes clàssics com la meravellosa peça de Leroy Anderson “Tipe Writer”, amb les músiques originals de José Gallardo.
Embrossa’t té moments àlgids, com la seqüència dels paraigües, magistralment dissenyada amb unes llanternes que els hi donen vida i obren espais nous a la imaginació, o la de la bombeta i els llums que apareixen i desapareixen de les mans dels quatre ballarins, llums que es van passant l’un a l’altre en un exercici de virtuosisme manipulador d’una gran senzillesa i per això mateix de gran efecte. També el joc amb els barrets té molts gràcia, aprofitats de mil maneres diferents, com no podia ser d’una altra manera, en pertànyer tan de ple aquest objecte a la petita mitologia brossiana.
Teia Moner i Cristina Bertran, amb tot l’equip del projecte, han aconseguit un espectacle impactant i alhora senzill, és a dir, han donat al clau i han conseguit allò que tothom busca, traient un extraordinari suc a l’enginy, a l’ofici i a la imaginació. Una obra sens dubte de les de llarg recorregut.
Fotos de Jesús M. Atienza.
