Comença a ser normal que grups de titelles s’encarreguin de posar en escena òperes líriques. Ho ha fet Etcétera, de Granada, amb l’èxit que tots coneixem, i ara ho fa el grup de Lleida La Baldufa amb l’òpera “Guillem Tell”, de Rossini, encàrrec del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Una òpera curiosa, aquesta, l’última que va escriure, després de la qual va decidir plegar de fer música. L’estrena el 1829 a París no fou cap èxit i es tracta d’una òpera que no ha estat gaire representada, però en canvi la seva música, o una part, continua sonant als teatres i a infinitats de llocs del món. Com a anècdota curiosa, va ser durant la representació d’aquesta òpera que va explotar la bomba llançada a platea en l’atemptat anarquista del Liceu del 7 de novembre de 1893.
L’òpera destaca per la seva obertura, que s’ha utilitzat múltiples vegades, especialment en les divertides versions fetes amb dibuixos animats, com la genial dirigida per Richard “Dick” Lundy i produïda per Walter Lantz dels Estudis Universal, l’any 1947, o la versió feta el 1935 per Walt Disney en la que seria la seva primera pel·lícula en Technicolor: The Band Concert, amb Mickey Mouse de director d’orquestra.
La Baldufa sembla haver-se inspirat en aquestes versions còmiques i bufonesques (fins i tot amb petites projeccions de figures animades molt ben col·locades en escenes d’acció o de transició), en plantejar la seva proposta en un registre gairebé de Commedia dell’arte, que és el que més s’acosta a la bogeria dels dibuixos animats. Un registre que els actors-titellaires de Lleida coneixen molt bé (l’han bordat mantes vegades en els seus espectacles). Però aquí se les han de veure amb cantants d’òpera, cosa que no sempre és fàcil de resoldre. Doncs bé, s’ha de dir que el resultat és reeixit i absolutament excepcional, tenint en compte que es tractava de presentar l’obra a un públic familiar i escolar.
Tres són, crec, les varetes màgiques que han possibilitat aquest resultat brillant. La primera i la principal de totes, la selecció d’un cast de cantants que han entès la idea i s’hi han abocat amb una energia i un ofici que ja voldrien tenir molts teatres europeus d’òpera. Noms com Marta Valero, Toni Marsol, Josep Ferrer, Montserrat Bertral, Xavier Mendoza, Maia Planas, Helena Abad o Xavi Fernández (distribuïts en dos casts, ja que a l’obra només hi intervenen quatre cantants que en alguns moments doblen papers), noms ben coneguts en les produccions de petit, mitjà i gran format de Barcelona, s’han adaptat com la plastilina a les exigències bojes i divertidíssimes de la direcció. A aquests actors-cantants els sobra energia i l’ofici els surt pels porus de la pell, tal com ho van demostrar el dia de l’estrena a l’escenari del Liceu, davant d’un públic compost exclusivament de nens i sense l’ajuda de cap micròfon. És a dir, davant del públic més difícil que existeix, ja que quan no s’interessen per allò que passa a l’escenari, els nens se’n desentenen i es posen a xerrar de les seves coses.
La segona vareta màgica va ser una escenografia molt ben resolta, signada per Carles Pijuan, que va funcionar perfectament, i que encaixava cantants, actors i músics amb una senzillesa i organicitat extraordinàries. Una escenografia barata i funcional, que girava i es transformava segons les necessitats de l’escena sense grinyolar en cap moment, i pensada per ser moguda pels mateixos actuants.
La tercera vareta, tant o més important que les altres, va ser la feina feta pels actors de La Baldufa, Enric Blasi, Emiliano Pardo i Carles Pijuan, així com la del director escollit, Ramon Molins, els quals van saber donar un ritme trepitant i a vegades desbarrat a l’escena, gràcies en part a la seva inclusió com a figurants que jugaven un paper gens secundari en la història.
Un altre capítol a valorar és el dels músics: una flauta, un trompa i una pianista, concretament Olga Kharitonina, Jaume Cortadellas i Pau Valls, que també van jugar un paper actoral important, mentre posaven notes i música a l’argument de l’obra rossiniana. Un obra bàsicament romàntica que aquí queda desconstruïda i esdevé còmica i fins i tot revolucionària.
Segurament el gran mèrit de la proposta és haver aconseguit representar la història de l’òpera gairebé sencera, amb no poques retallades i arriscades intervencions, com quan els cantants s’atreveixen a fer cantar els nens del públic un dels fragments insurreccionals de l’obra (“La revolta ha començat. Lluitarem tots ben units per la llibertat”), amb resultats que el dia de l’estrena van resultar modestos però acceptables. El registre, però, l’encerta de ple en estar farcit de comicitat, de joc, de gags constants, de picades d’ullet al públic i de situacions hilarants, sense recórrer a l’acudit fàcil i sempre amb un nivell alt d’intel·ligència humorística en la relació amb el públic.
A destacar les constants cites que els actors-titellaires de la Baldufa fan al teatre de titelles. En efecte, bé es podria dir que els actors que fan de figurants, junt amb els músics, esdevenen en certa manera els “manipuladors” de les marionetes que són els cantants, que es posen i es treuen uns fils simbòlics en la mesura que entren i surten de la ficció. La mateixa escenografia és un enginy titellaire que a vegades serveix de castellet i estableix els diferents espais de l’obra segons s’obri d’una manera o d’una altra. Hi ha fins i tot alguns moments de titelles de veritat i, en d’altres, es juga amb figures planes per representar algunes escenes solemnes o cavalcades guerreres. La recreació plàstica i visual està, per tant, força treballada.
Crec que La Baldufa i el director Ramon Molins han fet una posada en escena rica i rigorosa, divertida, a vegades hilarant i posseïda d’un ritme vertiginós, amb una gran fidelitat als seus orígens i al seu ofici de còmics i titellaires, traient tot el suc a un saber i a una experiència que, posats a l’escenari del Liceu i amb l’energia d’uns cantants excepcionals abocats a la feina, van obtenir els seus màxims resultats. Com a conseqüència, una òpera molt recomanable no sols per als més petits sinó per a tota mena de públic.
Fotografies d’Antoni Bofill.
