Una de les obres més esperades del TOT Festival, no per nova sinó per les poques vegades que s’ha vist a Barcelona, és l’espectacle Les Coses de la Vida, de Trastam Teatre, una companyia formada per les tres titellaires Arantxa Azagra, Aurora Poveda i Marga Carbonell. Fa ja uns quants anys que el representen per diversos festivals del món i, sense tenir cap estructura potent al darrere, s’ha anat obrint camí fins a convertir-se en una obra que els programadors comencen a trobar indispensable per als seus escenaris íntims i nocturns.
I és que ens trobem davant d’un treball que demana nocturnitat, un ambient distès i càlid, i una proximitat de cafè teatre o de cabaret literari. Són números senzills, filats per una mínima línia dramatúrgica, però que tenen l’enorme virtut de la modèstia quan apareix carregada d’enginy, de virtuosisme manipulador, d’una presència noble, propera i distant a la vegada, d’una feminitat que pretén ser discreta però que alhora és exultant, i d’una imaginació pràctica i de gran volada en l’ús dels elements i dels objectes utilitzats.
Que ningú esperi grans respostes als problemes de la vida però tampoc els tòpics d’una ironia d’estar per casa. Les tres noies de Trastam Teatre mostren simplement l’enginy d’una supervivència femenina que esmola la imaginació dels objectes i de les mans, i que es deixa portar per una creativitat coreogràfica i gestual plena d’ofici i de gràcia, que mira vers uns horitzons de llibertat tècnica i de l’“encara més difícil”. De fet, sembla no haver-hi límits en aquest camí iniciat per Trastam, i aquesta potser és una de les seves grans virtuts: donar-nos a entendre que els objectes que ens envolten tenen vida pròpia i només calen unes mans sàvies i adequades per fer-les néixer a la vida i actuar. L’espectador no sap si és la imaginació de les manipuladores o la dels mateixos objectes allò que tira del carro de l’espectacle. El secret potser és que les dues són la mateixa, és a dir, hi ha una identificació entre objecte i manipulador. Segurament aquesta és la màgia del teatre d’objectes: projectar-hi vida i imaginació perquè l’espectador també s’hi projecti i s’hi identifiqui.
Allò que abans feien els sacerdots amb les imatges dels déus, ara ho fan les titellaires amb simples objectes de la vida quotidiana: mocadors, una bossa amb dos botons que semblen ulls, una “fregona” i el seu “motxo”, ventalls i guants, molts guants de tots els colors i textures… Aquesta poetització d’elements insubstancials té una qualitat emergent gairebé insurreccional: obre portes a una “divinització laica i objectualment pagana” del viure ras i curt, sense els embuts de les fantasies metafísiques però amb la càrrega forta de la vitalitat imaginària. Partir del “nivell zero” per volar vers “l’infinit” de la poesia i de l’encanteri. Al final, la presència de les manipuladores, que en un principi semblen voler tenir un cert paper dramatúrgic, es va difuminant i esdeven gairebé invisibles sense acabar de desaparèixer del tot, cosa que crea una tensió al meu entendre molt més interessant que si haguessin volgut mantenir determinats papers dramatúrgics: l’absència d’història personal entre les que s’amaguen darrere els objectes els dignifica i els exalça com els verdaders protagonistes. El públic ho agreeix i l’espectacle puja de categoria.
Per concloure: un espectacle de teatre d’objectes que ens permet fer volar la imaginació mentre ens il·lustra i ens obre les portes sobre les infinites possibilitats d’un tipus de teatre que tot just acaba de començar.
Fotos: Jesús Atienza
