Després de tot, i malgrat la qualitat de la programació, no és fàcil, en només tres anys, atreure una massa de públic, i encara menys l’adult. Trudeau: “Des que el director del Poble Espanyol, Jorge Bernárdez, va contactar amb mi perquè em fes càrrec de la direcció artística, ens hem posat com a objectiu involucrar-hi la població de la ciutat, i la meva proposta és fer-ho amb espectacles poc habituals i de qualitat.” Dos anys són molt poc per poder fer valoracions, però s’ha notat algun resultat? “En l’edició anterior, la quantitat d’entrades venudes va augmentar un 60 % respecte del primer any, i aquest haurem d’esperar al final per valorar-ho, però sembla que anem per bon camí. Tot i això, és difícil que puguem arribar a parlar de benefici econcòmic.”
La puntualització sobre el rendiment econòmic tenia l’origen en el debat del dissabte 17, sota el títol Val la pena fer un festival de titelles?
A l
Tant com un “sex shop”
És molt lloable que un festival del tipus que sigui es plantegi si val la pena l’esforç i que impulsi el debat sobre la funció de la cultura i la manera d’acomplir-la. La xerrada que es va obrir al TOT, moderada per Jorge Bernárdez, va aportar idees i punts de vista per a aquesta discussió, que es revela vastíssima. Hi van participar Jordi Cartanyà, de la companyia Pa Sucat i director del Festival Guant de l’Alt Camp; Xavier Marcé, vicepresident per al desenvolupament empresarial de Focus, i Sílvia Duran, subdirectora general de Difusió Artística del Departament de Cultura de la Generalitat.
En la presentació, Jorge Bernárdez va enfocar el tema assenyalant que el TOT era un festival deficitari econòmicament i preguntava als ponents de quina manera una programació d’aquesta mena podia ser rendible. Ben aviat, la discussió va derivar en un debat polític sobre el paper de les administracions, les subvencions i el “mercat”.
Defensor d’un model de festival variat, amb programació per a adults i de qualitat, Cartanyà va començar subratllant que un espectacle de titelles sol ser, gairebé sempre, força més barat que el d’altres tipologies escèniques. I va parlar de les compensacions no econòmiques. Com a exemple, posava el festival que ell dirigeix: cohesió del territori en involucrar diversos municipis, la qual cosa permet repercutir més bé les despeses i rendibilitzar-les millor, i un conseqüent desenvolupament del treball tècnic i estètic dels artistes que comporta una millora del coneixement social. A banda dels beneficis econòmics per a la regió.
Sílvia Duran va plantejar una qüestió clau: davant les dificultats actuals de l’administració per finançar projectes culturals, podria ser que molts dels petits festivals actuals es concentressin en esdeveniments de més envergadura, la qual cosa faria més difícil la circulació de les companyies i la contractació d’espectacles internacionals. I es plantejava de quina manera s’havien de traçar les línies estratègiques culturals d’un país, si a base de tenir pocs festivals grans, de referència, de cada disciplina, o si, al contrari, seria millor tenir-ne molts de petits. En tot cas, qualsevol festival actualment “ha de tenir un pla de finançament”, va dir.
Davant d’aquesta evidència, Xavier Marcé va voler agafar la paella pel mànec. Per a ell, l’instrument perfecte per establir els criteris artístics d’un festival és el “mercat”, és a dir, la lliure regulació de l’oferta i la demanda. En aquest sentit, l’administració hauria de tenir un paper de mediació entre els interessos econòmics i les propostes culturals, una observació que va gaudir d’un matisat consens. “En el mercat hi entra tot”, insistia. Cartanyà, però, va objectar que “existeixen una sèrie de valors històrics, patrimonials i etnològics que, deixats a la lliure comercialització, corren el risc de trivialitzar-se”, i subratllava que moltes vegades el suport de l’administració serveix d’aval per trobar finançament privat.
Aquest articulista va estar a punt de preguntar, en el torn obert de preguntes, si una empresa com Focus assumiria ara el risc d’organitzar un festival de titelles i teatre d’objectes amb una programació suficient per a adults, és a dir si assumiria el risc de crear un públic a partir del que avui dia gairebé és anecdòtic, però la resposta va arribar abans que la pregunta. En un estirabot sorprenent, Marcé va disparar: “Perdoneu però a mi això dels titelles per a adults em sona a sex shop.” Deixem-ho doncs en l’únic punt de consens real de tot el debat: actualment, qualsevol festival ha d’incloure el finançament “com a part conceptual del projecte”, en paraules del mateix Marcé.
Objectiu: el públic adult
Jacques Trudeau coneix exemples de festivals de tot el món. El de Charleville-Mézières, per exemple, té un alt percentatge del finançament provinent de les vendes d’entrades a taquilla. Però el festival de Charleville té 50 anys d’història. La intervenció pública i les expectatives populars són molt diferents al Canadà i al Brasil, i bàsicament depèn de tendències politicoeconòmiques. Però destaca: “Al final de la dècada del 1960 i començament dels 70, Barcelona podia ser considerada la capital del món dels titelles. Aquí hi havia el màxim nivell de qualitat i d’experimentació, però això no ha continuat. Els motius són diversos: hi ha raons polítiques, excés de poder de les productores, un canvi social important… La qüestió és que ara hi ha la possibilitat de recuperar aquell fil.”
Com? “A tot el món, el teatre d’objectes s’ha desenvolupat molt des dels anys 80. És una conseqüència de la societat de consum, de tenir l’objecte com a centre de la vida, i aquest llenguatge interessa molt tant a joves creadors com al públic adult. Hi ha risc i molta qualitat. Al món hi ha 60 escoles de titelles. Els artistes que en surten, sovint fan una fusió de disciplines: circ, dansa, teatre i teatre d’objectes, titelles…” I és sostenible econòmicament? “Com et deia, no podem parlar de benefici econòmic directe per al festival. Per sort, el Poble Espanyol és un lloc turístic i no nota tant la crisi, i brinda l’oportunitat de desenvolupar aquest projecte, que repercuteix directament en els comerços, perquè la ciutat se’l vagi fent seu. Els senyors Frigola i Rovira, administradors del Poble, hi donen suport. Tot i així, l’Ajuntament va cancel·lar la reunió que havíem de fer amb responsables del consistori.”
