En el camp de les marionetes i de les nines, hi ha ciutats que amaguen secrets que meravellen els neòfits que els descobreixen. Això és el que em passà l’altre dia a Lisboa, quan la poetessa i titellaire Margarida Sousa Almeida em va conduir a l’Hospital de Bonecas, que es troba al número 7 de la Plaça Figueira, al centre mateix de la capital portuguesa.
Havia passat per allà moltíssimes vegades, i malgrat haver vist nines a l’aparador, mai m’hauria imaginat que en aquell petit reducte situat entre velles merceries, drogueries i botigues de souvenirs, a dos passos del Rossio i de la inquietant església de Santo Domingos, s’hi amaguessin uns tresors tan absolutament prodigiosos.
La senyora Manuela Cutileiro.
Em vaig presentar com a titellaire i periodista especialitzat en la matèria, i la senyora Manuela Cutileiro, directora de la casa, s’oferí ensenyar-nos les dependències interiors de l’Hospital, que es troben al primer pis de l’edifici. S’ha de dir, d’entrada, que aquest curiós Hospital de Bonecas fou creat l’any 1830, o sigui que durant gairebé dos-cents anys ha mantingut la seva activitat impertorbable als canvis i a les transformacions de la ciutat i de la plaça on es troba. El que abans era un mercat avui és una plaça que sembla estar més al servei de taxis, cotxes, tramvies i autobusos que dels transeünts, tot i que els passeigs laterals són amples i permeten una certa densitat humana més aviat inclinada a la indolència.
Pugem al primer pis i, només entrar, ensopeguem amb el magatzem d’entrada i de sortida: és a dir, els estants on s’acumulen les nines ja curades de les seves ferides i malformacions i, al davant, les que esperen passar per quiròfan per ser operades i reparades de les seves malures. N’hi ha de tots els tipus, èpoques i edats. Lligat al peu de cada ninot, un cartellet indica el nom, el del propietari, el país d’origen i la relació peculiar que tenía la nina amb el seu amo o mestressa. Aquest últim detall és el més sorprenent: atorga una càrrega de subjectivitat a l’objecte que el vivifica i el transforma de simple ninot d’ús efímer a una figura amb personalitat pròpia que barreja la del seu propietari amb la dels seus trets peculiars.
Per a l’Hospital, no hi ha classes que valguin: cada nina, per humil que sigui, rep el mateix tractament que la més exquisita de les senyoretes o senyorets, ja siguin de porcellana, de cera o del paper maixé més refinat. El principi democràtic en la igualtat del tracte sanitari aquí és sagrat i s’aplica al peu de la lletra. Em pregunto si en aquesta misteriosa carrera de medicina matèrica deu existir alguna mena de jurament hipocràtic encara més vinculant que el dels metges de la salut humana, tan donats aquests al mercadeig en els darrers temps.
Entrar al quiròfan impressiona i estremeix, ja que per tot arreu es veuen membres dispersos: braços, avantbraços, cames, peus, articulacions, ulls, bustos, caps per pintar o esberlats… En una paret, un moble de caixonets enfinestrats deixa veure l’interior de cada un perfectament ordenat: en una filera, només peus; a l’altra, cames; a la següent, mans, i així omplint tota l’extensió de la paret. A la taula de disecció, una nina de tons rosats mig desquartitzada espera la mà reparadora de la cirurgiana.
Al costat del quiròfan, una altra habitació completa aquesta secció dedicada a les cures intensives, a les amputacions i a les reposicions de membres destrossats per d’altres de nous i relluents. Eines especialitzades, amb molts anys d’història i d’ús, jauen ordenades als caixonets respectius. Hi ha màquines de cosir i altres d’enganxar, de troquelar, de subjectar…
Ens endinsem després en una habitació on llueixen les peces acabades de reparar, juntament amb d’altres que ho foren fa anys i s’han quedat com mostres d’un art d’altíssim refinament. Nines, titelles, alguna marioneta pengen o es recolzen als pedestals. També hi ha cases de nines, amb tots els mobles i les figuretes corresponents.
Però l’Hospital encara no ens ha ensenyat la Sala dels Tresors, allà on reposen en letargia diürna una infinitat de figures i nines de tots els temps: vitrines, armaris amb portes de vidre o simples aglomeracions de cossos apilonats que formen quadres, alguns de lògics, d’altres desbaratats, famílies senceres, animals de moltes espècies diferents i objectes que solen acompanyar aquesta mena d’éssers. És esfereïdor pensar el que deu passar aquí de nit, quan tots aquests éssers, nines, ninots i animalets, es desperten de la seva letargia i organitzen les seves festes i taboles, com és de llei, farts de tanta quietud i de la insuportable correcció humana.
La Sala dels Tresors no és una sinó tres, tal és la quantitat de material que s’hi acumula. Una col·lecció d’un valor incalculable que està apilonada però ben posada –i en perfecte estat, ja que els que hi romanen disposen tots de certificat de bona salut– i que podria omplir un museu sencer dedicat a aquesta matèria que té a veure amb la infància i els somnis.
La modèstia i la ironia de la nostra amfitriona, la senyora Manuela Cutileiro, en parlar-nos de la colecció i de l’Hospital, mostren una intel·ligència i una sensibilitat exquisita, avui inexistents. No hi ha dubte que aquest tipus d’establiments són els que donen ànima i sensibilitat estètica a una ciutat, a més a més d’un enorme fons de poesia. En aquest Hospital es practica una sana antinostàlgia que sembla contradir el caràcter fadista de la ciutat, que tant li agrada deixar les seves ruïnes en peu i les ferides del temps ben visibles. A l’Hospital de Bonecas, tot ha de lluir com nou. El vell no deixa de ser vell, però no té les empremtes ni les ferides del temps. L’esperit que regna en aquestes dependències hospitalàries és el de l’optimisme, no mancat d’ironia, i el de l’alegria de la salut plena, que els seus oficiants i dependents viuen amb sinceritat humil i poètica, sempre amb un amable somriure als llavis.
