Foto de Jesús M. Atienza
Per fi es va presentar a la Casa-Taller de Pepe Otal l’esperada pel·lícula de Pedro Nares sobre l’insigne titellaire d’Albacete Pepe Otal, mort com se sap el juliol del 2007. Ja l’havia vist amb anterioritat, en una presentació que es va fer al Bar Montse, al costat mateix d’on Pepe va tenir el seu primer taller a la Barceloneta, i em va agradar molt. En aquesta segona ocasió, puc dir amb total convenciment que em reafirmo en la meva opinió.
Va ser emocianant veure la pel·lícula al mateix taller on Otal va viure les últimes dècades, ja que les imatges que vèiem a la pantalla de vegades es confonien amb les marionetes, titelles, maniquins, ninots, objectes, eines, cartells, apunts i la infinitat d’andròmines que omplen aquell espai i el fan tan entranyable i vívid. Semblava realment com si el mateix Pepe Otal fos present a la sessió, ja que o bé el veies parlant o actuant amb alguna marioneta en la imatge de dues dimensions de la pantalla, o bé el notaves present en els nombrosos retrats o simplement ensumant i escoltant rere les cortines el que deien d’ell els seus amics vius. Fins i tot es va deixar sentir en l’ambient una certa aroma de tabac de pipa, més metafísica que real, com si des de la seva posició ultraterrenal continués traient fum, impertèrrit als tràfecs humans, com un mariner que creua, invisible, l’espai.
La pel·lícula, realitzada i produïda per Pedro Nares en conjunció amb Ernest F. Sala, dura una hora i uns minuts que passen volant, i té la gran virtut de mostrar les múltiples facetes del titellaire a través d’entrevistes realitzades a ell mateix i a diversos amics seus, concretament a Jordi Ràfols, Manel Martí, Jordi Bertran, Pep Gómez, Pilar Gálvez, Oriol Font, Albert Tort, Carlos López, Carles Codina, Mila Cubero, Jaume Tomillero, Jesús Atienza i Toni Rumbau. Crec que no em deixo ningú (sí que en falten alguns, en el reportatge, com Carles Cañellas, i altres persones properes al personatge, cosa que s’entén davant la impossibilitat de reunir tothom i per pura impossibilitat física dels autors).
Sorprèn, fins i tot a qui coneixíem molt bé Pepe Otal, la multiplicitat de les seves facetes vitals, que van apareixent en la pel·lícula segons el testimoni dels participants. Els uns el veuen com un artista seriós i profundament implicat en la seva obra, mentre que els altres ens parlen dels seus costats més jocosos, per no dir fins i tot calavera, no en un sentit moral —que també— sinó més per l’ample ventall de gustos i aficions que va arribar a tenir: el seu amor a la boxa, als toros, a les armes, a la mar, a les dones, al vodevil donjoanesc en les seves relacions amb l’altre sexe, a la bona cervesa i a la festa orgiàstica, en el viure poètic, a l’anarquia i a la llibertat a ultrança … I al costat d’aquests aspectes maliciosos, entranyables i contradictoris, les seves qualitats d’artista capaç de pintar, dibuixar, cosir, esculpir i actuar en un escenari, inseparables de la seva afició per l’enginyeria, els autòmats, els ninots de ventrilòquia o els mecanismes complicats.
També va sortir a relluir el seu curiós i inexplicable enamorament de la Mort, una senyora a la qual va ser fidel fins que ella se’l va emportar al seu palau. Un enamorament que era més aviat una inexplicable fascinació a la qual ni ell mateix podia donar raó, com confessa parlant a la càmera de Pedro Nares. Aquesta fascinació el va induir a col·leccionar tot tipus de representacions i figures de la pàl·lida senyora, així com a construir una infinitat de titelles del personatge, que pràcticament va sortir en totes les seves obres, en uns casos de protagonista i en d’altres, de figurant.
La pel·lícula recorre la vida de Pepe des de la infància a Albacete, el seu pas per l’escola nàutica, el seu aprenentatge amb el senyor Tozer, els seus primers passos en els anys del canvi polític a Espanya, amb la seva clara afinitat per l’anarquisme, que mai va abandonar, i la creació de la seva companyia Grupo-Taller de Marionetas, instal·lada primer en una escola ocupada de la Barceloneta i, divuit anys més tard, al local del carrer Guàrdia, en ple Barri Xino.
Foto de Jesús M. Atienza.
Crec que Jordi Bertran és qui més l’encerta a l’hora de situar el personatge, en dir que la seva millor obra va ser el mateix taller que va fundar, amb el seu ambient obert i la seva generositat amb els amics i amb qualsevol que hi acudís. Ho demostren la quantitat de titellaires que han tingut el Taller com a punt de partida i el fet que continuï viu, perquè fins i tot després de morir, la seva herència, encarnada en el que és avui la Casa-Taller de Pepe Otal, continua donant fruits. Les aportacions d’Albert Tort també són encertades, en parlar d’un Pepe que trencarà els esquemes de més d’un. Tots els testimonis, però, aporten facetes complementàries del personatge, i aquesta és la gran virtut de la pel·lícula.
Hi ha un clar fil conductor que es va desenvolupant a través de les paraules dels entrevistats i les pròpies intervencions de Pepe, fins arribar a un crescendo final en què el personatge s’obre a tots els seus registres. Els últims plànols busquen tocar la fibra sensible de l’espectador, cosa que aconsegueixen, sense caure, però, en sentimentalismes ni en recursos facilons de serial televisiu. Un aplaudiment, doncs, per als seus artífexs i directors.
Es podria esperar que la pel·lícula, o una part, es pugui veure a Youtube o en qualsevol altre portal de vídeos, per poder oferir-ne les imatges a un públic més ampli. O que es pugui comprar a través de canals àgils i assequibles.
