Els dies 18 i 19 de febrer, al teatre alternatiu Nau Ivanow de Barcelona, el col·lectiu Tuvalú va presentar el seu últim treball, Divisions. Es tracta d’una sofisticada peça de teatre de titelles basada en la tragèdia grega Èdip Rei.
En algun lloc dels afores de Tebes, un Èdip amb túnica vermella es passeja per una petita secció de desert, de 0,5 x 0,5 m2. Pocs minuts abans, s’havia escapat d’una tempesta de neu de poliestirè, elevant-se fent bicicleta amb les cames, frenèticament. Ara sembla atrapat de nou. “No sé si estic fugint o buscant …”, tuiteja en el que sembla una versió russa de Twitter, “… però la predicció m’empeny cap endavant”. Se sent el so d’un helicòpter i es veuen els llum que fa a sobre el cap. ¿Ve per salvar-lo o l’està perseguint? Èdip juga sobre segur i s’escapa amb globus aerostàtic.
Això és una part del tot de Divisions, una peça divertida que atén l’ambigüitat de les perspectives múltiples, en la qual interactuen el simple i el complex, el tradicional i el modern. És el producte d’una trobada creativa entre artistes de disciplines diverses, inclosos els titellaires Maria del Mar Grañena i Joan Pascual Ros, el músic d’electrònica Paul Rose i la directora teatral Beatriz Liebe. Són membres de l’Associació Cultural Tuvalú, un grup amb seu a Barcelona que explora noves possibilitats de les arts escèniques, inclòs l’ús de tècniques pròpies del teatre de titelles.
La idea de “narrar una tragèdia clàssica grega amb un titella de mà futurista, a través de sons i imatges”, diu Liebe, “va sorgir d’un taller impartit per l’icònic Philippe Genty en què va participar Maria del Mar Grañena”. Així va començar a treballar en Divisions, en estreta col·laboració amb Liebe i els altres membres de Tuvalú, durant un període de 18 mesos.
La història de Sòfocles d’Èdip Rei, escrita al segle 5 aC, comença amb una terrible plaga que devasta Tebes. Després de visitar un oracle, el rei Èdip descobreix que ja ha caigut en desgràcia i està complint una terrible profecia amb l’acte mateix de fugir-ne: assassinar el seu pare i casar-se amb la seva mare. Al final, es traurà la vista amb l’agulla del vestit de la seva mare. Els detalls narratius d’aquesta sagnant obra mestra no són tan importants en la versió de Tuvalú, que en fa una “lectura atmosfèrica”. L’obra també recull, al final, unes paraules en off del dramaturg xilè contemporani Andrés Kalawski. “La manera que té (Kalawski) de transmetre imatges, el seu sentit de l’humor i el domini de la ironia …”, van ser fonts d’inspiració, diu Liebe, encara que subratlla que Divisions “és fonamentalment una peça sonora i visual”. La imatgeria del director de teatre canadenc Robert Lepage i del coreògraf francès Philippe Decouflé també van ser influències importants.
Mentre que en muntatges anteriors de Tuvalú, com Agnus lupus (2007) o Mon amour (2008), els titelles representaven papers petits, el titella Èdip és el protagonista de Divisions. El castellet, de 2,5 m d’alt x 1,80 m d’ample, és una paret feta de panells que es poden treure i posar que amaguen petites habitacions de 0,5 m de profunditat. “Es basa en l’estètica dels videojocs o els jocs de petit format”, diu Liebe. Cada “nivell” té una atmosfera diferent, creada fent un ús meticulós de la il·luminació, el sons i les textures.
L’art dels titelles, tant per la bona manipulació com per la metàfora, és fonamental en aquesta peça. Des del principi, Èdip està condemnat al fracàs, juga al joc del penjat amb el seu propi nom per acabar guanyant, com a únic premi de consolació, un parell de cames articulades i un vestit de rei per incitar-lo a començar la seva recerca desventurada.
També s’hi explora la relació entre titella i titellaire. De vegades, el titellaire juga a ser la mà de Déu que salva de la ruïna un Èdip indefens davant una condemna imminent, encara que el titella també té el seu poder gràcies a una petita càmera de vídeo que porta al cap. “Ens permet captar el que veu el titella en temps real, processar-ho i projectar-ho”, diu Liebe. “El públic té la perspectiva del ninot.”
Divisions aborda temes intemporals com el destí i el lliure albir o la recerca de la identitat i la felicitat, tots ells de ressonàncies contemporànies immediates. L’ús de tècniques teatrals modernes, la tecnologia i l’èmfasi en les imatges en viu i la música, diu Liebe “fa que, d’alguna manera, cada funció sigui única”.
