Pepito, creació d
El 1912, uns fets truculents van sacsejar Barcelona. A final de febrer d’aquell any, ara fa just un segle, corria la notícia que Enriqueta Martí segrestava nens per prostitur-los i els assassinava per elaborar ungüents i cataplasmes amb la seva sang, ossos i vísceres. Hi ha dues visions diferents d’Enriqueta Martí: al barri Xino (el Raval), era la Queta, pidolaire i prostituta; a Gràcia, es feia dir Madame Henriette, era alcavota i prostituïa menors. La por que va causar aquella dona que s’enduia nens pels volts de les Rambles va fer néixer el mite popular de la Vampira del carrer Ponent (actualment Joaquín Costa, al Raval), que recentment ha estat recreat per la novel·la La mala dona, de Marc Pastor (2008) i, ara, per l’obra de teatre La Vampira del Raval.
Jaume Villanueva, director, ha posat en escena un espectacle híbrid de gèneres populars. I se n’ha sortit perfectament. L’ambientació de l’obra és una ficció en si mateixa: des del primer moment, en què un Pep Cruz generós —com sempre— es dirigeix al públic per advertir que no es poden portar armes ni escopir des del balcó a la platea, fins a les breus narracions ulteriors que s’insereixen en el fil argumental, per explicar, per exemple, que tal personatge, vint-i-molts anys més tard del que està passant a escena, tindrà tal càrrec polític. Aquest joc entre realitat i ficció busca la complicitat del públic per diferents canals: ja sigui a través del coneixement de la història, amb el personatge de Millán Astray, per exemple, o trencant expressament la quarta paret per explicar que, a la realitat, Enriqueta Martí va ser linxada a la presó, però que per reforçar l’esperit tràgic de l’obra, i per raons de pressupost, s’ha optat per un final diferent, amb càrrega irònica inclosa.
La mena de relació entre actors i públic que hi ha a La Vampira del Raval fa ambient de cabaret. El music-hall, un gènere que en els últims anys no ha parat de reinventar-se amb èxit, des d’una concepció més alemanya que espanyola, tot sigui dit, contribueix no només a situar l’obra en el temps, sinó a dibuixar una imatge col·lectiva, popular, del barri del Raval. Encara que calgui convertir la típica xafardera d’escala, la Claudina Elias, denunciadora d’Enriqueta Martí, en un esplèndid travesti (Mingo Ràfols). I és precisament en el terreny de la imatgeria popular en què s’ambienta l’obra, més que no pas en l’any 1912. El pretès music-hall és de fet un musical modern, no pas de gran format, això no, però concebut plenament segons el gust majoritari d’avui.
Valentina Raposo, amb l
Tots som titelles?
El teatre de titelles és un altre gènere que encaixa perfectament en aquesta obra polièdrica. No només perquè es tracti d’un tipus de teatre popular (en aquella època ho eren més els putxinel·lis que les marionetes com les de La Vampira…), sinó per aquella metàfora tan utilitzada en ambients titellaires que diu que tots som ninots moguts per un gran mestre còsmic. Però la imatge va més enllà d’aquest enunciat —que, per cert, el text de l’obra cita gairebé literalment—: l’Angeleta, la Teresita Guitart i sobretot el Pepito, les marionetes, són els autèntics esperits tràgics de l’obra. Qui desafia els déus és Enriqueta Martí (Mercè Martínez), però els tres nens de fusta i de paper són l’expressió constant de la misèria, la crueltat i l’absurditat de viure. En aquest sentit, la Queta i les tres marionetes tenen un destí comú que s’evidencia en la penúltima cançó del musical, “Somnis de puresa”, en què la prostituta parla de la seva infància. Valentina Raposo també coneix el caràcter més rebel de les marionetes, l’actitud i els gestos que no interpreten a l’escenari, però al capdavall existeixen per ser els nens tristos fills de la pobresa i la marginació, la del Raval, la del s.XX, i la de tot arreu i de sempre.
L’actuació de la Teresita, el segrest de la qual és denunciat, cosa que motiva l’inici de la investigació i de l’obra; de l’Angeleta, la nena que no recorda haver tingut una altra mare abans de la Queta, i el Pepito, el pobre nen que satisfà l’extremada “sensibilitat” del marquès i que acaba perdent la vida pels actes de bruixeria de l’alcavota, no desequilibren gens les interpretacions dels altres actors, de carn i ossos. Hi ajuda una il·luminació (Carles Valero) molt estudiada i precisa, que en ressalta el dramatisme.
L
Text: Josep Arias Velasco. Molt bon guió, amb ventall complet de personatges populars. El llenguatge és acurat, malgrat que en alguns moments, inexplicablement, grinyoli. Són pocs, però, i per això encara contrasten més algunes expressions com “tirar pilotes fora”. Fantàstic l’ús de l’argot i els mots provinents del caló.
Arias Velasco ha seguit la directriu dictada per Isabel II segons la qual en totes les obres de teatre que es representessin a Catalunya hi havia d’haver almenys un personatge que parlés en castellà, i, com passava amb els titelles catalans tradicionals, aquest és l’autoritat: no pas el guàrdia urbà dels putxinel·lis, sinó el tristament famós José Millán Astray, suposat comissari de policia.
Música: Albert Guinovart. Encomanadissa, potser un pèl massa alegre en general tenint en compte el melodrama, però perfectament a l’alçada del que se’n pot esperar. Contribueix perfectament a la hibridació que se’ns proposa a escena.
Direcció: Jaume Villanueva. L’any 2005 ja havia treballat amb Valentina Raposo en l’obra Con Belisa, una versió d’Amor de don Perlimplín con Belisa en su Jardín de García Lorca, que es va estrenar a l’Espai Brossa i va fer gira per tot el món. En aquella ocasió, van treballar amb titelles de Pepe Otal.
Construcció de marionetes: Anita Maravillas. D’aquesta companyia, formada per Miren Larrea, Mireia Nogueras i Valentina Raposo, ja en coneixíem la factura impecable de la construcció. A La Vampira del Raval, el Pepito, l’Angeleta i la Teresita Guitart estan cuidats fins a l’últim detall: la seva ànima de fusta té una epidermis de papers de Catequesi trobats al Raval. Fetitxisme pur.
Manipulació: Valentina Raposo.
Actors
– Teresita Guitart, Pepito i Angeleta. Marionetes. Cos de fusta, cap de pasta de paper.
– Mercè Martínez: Enriqueta Martí. Vibrant, a la frontera entre les protagonistes de tragèdia i les dones extremadament malvades.
– Pep Cruz: subinspector Ribot, presentador i capellà de la presó. Esplèndid. En els seus orígens com a actor, va treballar molts anys amb titelles, la qual cosa es nota en les escenes de diàleg amb les marionetes.
– Mingo Ràfols: marquès, Claudina Elias (xafardera) i jutge. Excel·lent. Es mou coherentment entre les diferents mutacions de personatge i gèneres escènics.
– Roger Pera: pinxo, advocat client d’Enriqueta Martí i periodista. A l’alçada. Destaca en els diàlegs, sobretot sostenint l’argot caló amb naturalitat.
– Jordi Coromina: marit d’Enriqueta Martí, José Millán Astray i botxí. Ferm. La seva és en tot moment una presència sòlida, amb els matisos corresponents a cada personatge.
– Valentina Raposo: dona pobra i noi carterista. Completa l’elenc de personatges del Raval amb breus aparicions al marge de l’actuació amb les marionetes.
Músics
Andreu Gallén (piano i direcció musical), Víctor Pérez (violí), Víctor Mirallas (clarinet), Francisco Mestre (contrabaix).
