(Coberta del llibre “La gran bastarda. Auto Sacramental del fin del mundo”. Autor Toni Rumbau. Editorial Thot Arts. Primera edició agost de 2020. Imatge: marioneta de Pepe Otal. Disseny Thot Arts.)
El títol d’aquest article –prèvia traducció al català- l’he agafat en qualitat de préstec, ja que en origen és el subtítol de la peça teatral i operística: La gran bastarda, de la qual n’és autor Toni Rumbau, que alhora n’és l’editor.
Dedicar una estona o un espai a parlar de cultura en general i de teatre en concret, mai no hauria de requerir una justificació. Però me’n venen al cap quatre, per tal de justificar el ara i aquí d’aquest article.
La primera, per l’interès que m’ha suscitat el text per les seves grans possibilitats escèniques. Imaginar La Gran Bastarda en mans d’una espectacular posada en escena, per exemple a càrrec d’una companyia com La fura dels baus, és tot un estímul.
La segona, és d’una obvietat total: putxinelli.cat és una revista digital que va de titelles, marionetes i teatre d’ombres.
La tercera, es cavalca sobre la primera, perquè a La gran bastarda hi té presència important l’element escènic de la marioneta.
I la quarta, té a veure amb les dates presents de festes nadalenques i representacions de Els Pastorets.
En l’epíleg editorial que acompanya el text de l’obra, Toni Rumbau exposa: (…) para mi compañía La Fanfarra, ya había escrito en 1979 una versión propia de Els Pastorets (…) La escribí para marionetas y la representamos varios años seguidos (…) Es un tema pues que siempre me interesó.
Entre els populars i inofensius Els Pastorets i la punyent crítica de La gran bastarda hi trobem el vincle intencionat d’una coincidència: el naixement del nen Jesús, i el naixement d’una nena bastarda, filla de la deessa Afrodita.
Coincidència amb una majúscula diferència: el nen Jesús és engendrat per un impol·lut colom santificat, -són ganes de complicar la fe dels creients amb un dogma bastant inversemblant- i la filla d’Afrodita ha estat engendrada per la violació i l’abús d’una humanitat putrefacte.
Tot el que en les representacions de Els Pastorets habitualment se’ns presenta com un amable retaule d’humor blanc, moralista i maniqueu, amb un dimoni que és del tot “malvat”, a La gran Bastarda se’ns mostra servit per un humor àcid, càustic.
Amb un Satanàs que a l’escena inicial s’enfronta a Déu Pare i l’acusa d’haver encomanat a la raça humana la seva megalomania, el seu deliri per ostentar un poder omnipotent.
En el transcurs de La gran bastarda, així que va incorporant escenes, es fa més i més evident que l’ambició humana imitant “l’incommensurable” poder de Déu, ha convertit els humans en criatures aberrants.
Afrodita, arriba a la terra amb la intenció i esperança de ser la deessa del món, i com a tal respectada, admirada i estimada per la bonhomia dels homes. Però, es troba amb tot el contrari…
Ho explicaria amb detall…, l’argument vull dir, però em resisteixo a practicar un espoiler.
Pel context dramatúrgic de La gran bastarda hi passa un govern i uns polítics corruptes, amb un President que atia la rivalitat ferotge entre els homes tot fomentant conflictes i enfrontaments per raons de religió, de llengua, de pàtria, de raça, etc., etc.
Pel tortuós argument de La gran bastarda hi desfila tot un mostrari de degradació humana: un pagès brutal, uns joves violents, uns policies corruptes, uns militars sanguinaris… Entre uns i altres violen i ultratgen reiteradament la pobre Afrodita…
Estripada, bruta, colpejada i violada, la infortunada deessa fuig de la terra i els homes per tal de tornar al refugi de casa seva, la casa dels Déus. Afrodita, arriba desitjosa de trobar l’acollida i comprensió que per categoria divina li és pertinent.
Allà, a la morada dels Déus, hi ha les més famoses deïtats universals, començant pel Pare Zeus. També hi viuen Apolo, Hermes, Hera, Gea, tots ells de la nissaga hel·lènica clàssica.
Amb la panòplia de divinitats gregues hi conviuen deïtats d’altres latituds, com els egipcis Isis i Osiris. O el mexicà Quetzalcoatl. Tots ells, -no cal dir-ho- personatges d’alta volada i susceptibles de ser representats per marionetes gegants.
Els Déus, classistes, supremacistes i cruels, per comptes d’acollir Afrodita com la col·lega divina que és, la rebutgen! Consideren que ja no és una deessa com cal!
Afrodita, insisteix en explicar tot l’horror que ha vist i ha patit. Els adverteix també que tots ells, -en altres temps deïtats del tot superiors, poderoses i indiscutibles- han deixat de ser venerats, ningú a la terra té en compte els Déus.
Aquesta negació de les divinitats podria ser alliberadora, sinó fos que els homes han prescindit dels déus per tal d’ocupar el seu lloc i sentir-se més poderosos.
Diverses escenes i moments ens mostren com el personatge del President, és el màxim representant d’un ego tant lamentable i superlatiu.
Afrodita suplica ser escoltada i confessa el més dolorós i humiliant, com a conseqüència de les violacions, en el seu ventre ara creix una criatura…
Els Déus, inflexibles, sense cap pietat ni misericòrdia, la repudien i la condemnen a tornar a la terra, alhora que es disposen a lluitar contra els humans i recuperar tot el seu poder diví!
Per la seva banda, els humans, arengats pel President impresentable, es preparen també per a la guerra contra els déus!
La batalla, esdevé d’allò més cruenta! No desvetllo els vencedors per allò de l’espoiler
En qualsevol cas, una gran escena de guerra pressuposa una situació i acció molt apropiades per a solucions escèniques servides per grans i espectaculars marionetes.
Afrodita mor!, però neix la seva filla, neix La gran Bastarda. I amb ella neix l’esperança del món, d’un món més just i solidari dipositat en el naixement –simultani al de La gran Bastarda– d’altres nadons que omplen l’escenari amb un plor-crit estrident, eixordador, coral, rebel, i de sonoritat titellaire.
D’aquests naixements, Satanàs se’n congratula malgrat intuir que significaran la seva fi. Desitja per a La gran bastarda un futur pròsper, sense sotmetiments, sense déus i sense diables de cap mena.
La gran bastarda és l’embrió d’un gran espectacle amb música, d’una gran òpera, com indica el subtítol de la peça.
Com assenyala Toni Rumbau en l’epíleg editorial que tanca el llibre: un auto sacramental pagano de fin del mundo, con una mirada puesta en el futuro.
Apreciats visitadors i visitadores de putxinelli.cat, disculpin si en algun moment he fet espoiler, però quan una ficció et desperta l’entusiasme, -en aquest cas la d’una lectura- no et pots resistir a les ganes de explicar-la.
