Gecko con Botas és el nom d’una jove companyia que va néixer a Indonèsia el 2016 i que viu ara instal·lada a Barcelona. Durant el primer trimestre d’aquest any, ha presentat i segueix presentant en diversos espais de Barcelona (veure aquí) el seu espectacle ‘Les ombres que conten contes’, en el que a través de les ombres i la intervenció directe dels dos actors manipuladors, la titellaire i artista plàstica Clementina Kura-Kura i l’actor, dramaturg i director Damián Bojorque, s’expliquen tres contes tradicionals indonesis.

S’ha de dir que l’obra és una petita meravella d’un refinament i d’una honestedat escènica que poques vegades es veu en els escenaris. Amb una tècnica senzilla però preciosista i molt elaborada, propi de qui ha profunditzat en el llenguatge de les ombres, l’obra explora tres registres diferents de com explicar una història: amb la presència directa dels actors a escena projectant les ombres a la vista del públic, i, ja darrere de la pantalla, primer amb la tècnica del decorat que es va desenrotllant seguint el viatge del protagonista, i el tercer amb simples siluetes i decorats a la manera tradicional.


Hi ha un secret en aquest domini de la tècnica i alhora en haver sabut trobar el registre adequat per atrevir-se a utilitzar les diverses variants del Wayang Kulit des d’una perspectiva contemporània: Clementina Kura-Kura ha viscut diversos anys a Indonèsia, on ha estudiat a més l’especialitat del teatre d’ombres tradicional a la Universitat, colze a colze amb els mestres més reputats de la regió i amb els alumnes que estudien per continuar aquest llegat mil·lenari. També Damián Bojorque ha seguit el mateix itinerari, i va ser precisament en l’àmbit indonesi on els dos artistes es van trobar i on va néixer el Gecko con Botas.


La primera història és de fet una presentació del nom de la companyia: ens mostra el personatge de Gecko, un llangardaix dels més grans que hi ha, originari de l’Àsia. També es presenten els dos actors titellaires: Damián en el paper de músic i narrador principal, i Clementina com a titellaire encarregada de les ombres i alhora posant veu a alguns personatges. Important destacar la bona presència física i escènica dels dos actors, que de seguida connecten i es fiquen el públic a la butxaca. D’una manera molt senzilla, s’explica no sols una història sinó també l’origen de la companyia, alguns trets d’Indonèsia, com la importància de la pluja, cosa que justifica la presència de dos paraigües a l’escenari: amb ells projectaran les ombres de la història. Un magnífic recurs ple de poesia que Clementina manipula a la perfecció. Damián mostra el seu domini de la veu i del cos, amb una interpretació magníficament continguda que marca el to de subtil finor i d’enginy refinat que demana la feina de la titellaire.

Un cop s’han presenciat els credencials dels dos intèrprets, l’espectacle pot continuar darrere la pantalla. La segona història és un d’aquests contes orientals de viatge i d’aventures, amb un heroi que disposa d’un recurs miraculós: el seu turbant màgic. Amb ell aconseguirà salvar un país del tirà caníbal que el governa. El refinament del que parlàvem abans apareix aquí com a segon protagonista de la història: aquest decorat llarguíssim que es cargola i descargola, que enllaça amb la pròpia idea del turbant, i que ens fa volar pels espais que ens mostren els decorats pintats al teixit que gira. La gràcia del treball de Clementina és haver partit de la tradició del Wayang sense rendir-li acatament, sinó des del criteri del bon gust i la llibertat de l’artista. Poques vegades he vist tan justificat i ben resolt aquest recurs del decorat que es desenrotlla.

La tercera història narra també un conte tradicional indonesi de caire cosmològic,  ja que el protagonista és el nostre astre, el Sol. Els mateixos ingredients escènics, amb un joc de decorats que es van enllaçant amb fluïdesa, intervenen sempre amb el mateix registre narratiu i vocal de contenció, el més adequat per al moviment de les ombres.

Un treball de gran qualitat que a més introdueix l’espectador en un triple registre de creuament  cultural: la saviesa de l’escola teatral argentina, la riquesa plàstica d’una titellaire catalana oberta al món i a l’aventura, i una de les tradicions més importants encara vives: la del Wayang Kulit d’Indonèsia. Per llepar-se’n els dits!