Estem tan acostumats a criticar les Rambles de Barcelona, caiguts en el tòpic de que ja res és com era, o de que el turisme ho espatlla tot, etc, etc, que quan apareix una iniciativa d’originalitat suprema i d’una elevadíssima dignitat, al cor mateix d’aquest indescriptible carrer major de la ciutat que és la Rambla, tenim l’obligació i el deure de proclamar als quatre vents: titellaires i persones interessades en les fantasies visuals i en les nobles arts de la figuració animada, no us perdeu una visita a l’Òpera Samfaina!
Què hi trobareu? Difícil d’explicar quan són tantes i tan bigarrades les coses que un hi pot trobar. Però abans de res, el lloc: als baixos del Gran Teatre del liceu, allà on abans hi havia una botiga de llibres, discos i souvenirs d’òpera. Es veu des d’una finestra panoràmica arran mateix de la vorera, al costat de l’entrada principal de l’òpera. Més cèntric, impossible.
S’entra per una boca que s’obra al costat de la gelateria Rocambolesc que Jordi Roca ha emplaçat a la Rambla, prop del carrer Unió. De fet, hi ha una certa complementarietat entre la gelateria i l’Òpera Samfaina: qualitat del producte, irrupció fantasista, imaginació desbordada (i autories compartides).
Et rep una vella olivera, de mida centenària. A un forat de l’arbre, si hi pares l’ull, s’obre una pantalleta que et revela els secrets de l’oli, un dels leitmotiv de l’aventura que s’inicia. Ara bé, qui hi ha darrere d’aquesta olivera i de tot aquest projecte que sembla sortit d’una ment il·luminada, tocada pel bolet català del geni de la rauxa? Bàsicament, en Franc Aleu -principal ordidor visual, artista de la imatge que ha fet els principals vídeos de la Fura de les Baus i de tantes altres iniciatives, màpings, etc-, els Germans Roca -cuiners universals de reconeguda trajectòria- i Joan Gràcia -guionista, dinamitzador i organitzador de produccions culturals-. I, com diu la publicitat del lloc, un grapat d’artesans i d’artistes de tota mena que hi han col·laborat d’una manera o d’una altra.
Però encara no hem dit què és l’Òpera Samfaina… Potser caldria puntualitzar que es tracta d’un restaurant que també és bar de copes així com laboratori de degustació gastronòmica, però que a la vegada és un espai de recreació visual en el que apareixen les essències subtilitzades, deformades, exagerades, caricaturitzades i alhora sublimades i exaltades, d’allò que podríem dir ‘la cosa catalana’. Catalunya en la seva cuina, el seu paisatge, els seus tòpics, els seus vicis, les seves misèries i les seves glòries. Una Catalunya, això sí, emparada pel Mediterrani, la presència del qual és l’altre constant del conjunt. Sense manies ni contencions, amb l’esclat alegre del Kitsch més desenfadat, sense demanar permís per poder veure’ns a nosaltres mateixos amb els ulls del turista que tots portem a dins i del que tant abominem, però que alhora tant envegem en el secret inconfessable de les nostres vergonyes. Perquè no podem jugar a ‘turistejar-nos’ i a riure’ns d’allò que sabem és cert i és fals, d’allò que ens defineix i alhora ens ridiculitza i encotilla? Hi ha la sana ressonància d’una riallada per damunt de tot l’espai, d’un riure exaltat i eufòric, i a la vegada hi ha el respecte i la minuciositat de l'”obra ben feta”, ja que tot té un acabat i una resolució d’alt voltatge estètic, tecnològic, visual, artístic i poètic.
I aquesta és la immensa gràcia del lloc, un conjunt de contradiccions i de perspectives diverses, que van de la mirada infantil a la visió adulta del ‘conaisseur’ i del més avançat ‘savoir faire’, tot passant per l’artista iconoclasta que no pot evitar dir la seva peti qui peti -i tot mentre gaudim d’una menja sofisticada de gourmet ‘nouvelle cuisine’, d’un pa en tomàquet amb pernil ‘comme il faut’, regat amb un oli de primera -l’oli, element primordial del conjunt- i d’una copa de vi del millor.
Hi ha un itinerari, un camí i una història, que deixem verge pel visitant, però sí podem indicar que l’entrada ens trasllada als imaginaris sempre enyorats dels autòmats del Tibidabo o de les velles atraccions Apolo, amb uns diorames animats per mecanismes senzills i alhora pintats per les imatges del més sofisticat màping, que has d’accionar introduint una moneda, ‘like in olden time’. Hi ha elements de la cultura popular, retalls amb el forat on posar el cap i fer-se la foto, capgrossos o caparrots, finestres d’imatges animades, vaixells que pengen del sostre, sirenes, quadres que es belluguen quan hi acostes la mà, …
Sembla que ens haguem perdut als soterranis de l’òpera on algun geni o fantasma esperitat ha reciclat les escenografies de mil òperes en un decorat surrealista per servir copes i picar menges triades. La música no és tronant, cosa que permet conversar, una de les gràcies del lloc, i desconec si en algunes hores es serveixen fragments sonors d’òperes del repertori. Espero que sí. Un espera trobar-se a alguna cantant encara amb la disfressa escapada de l’escenari per algun passadís misteriós, prenent una copa, mentre espera que l’avisin per sortir de nou a l’escenari.
També hi ha una sala rodona i fosca on es serveix un sopar mentre ets al centre d’una projecció 3D i que ocupa totes les parets del lloc i de la mateixa taula, espai també de projecció, la qual puja i baixa segons toqui un o altre plat. S’hi explica una Odissea particular, la ordida per Franc Aleu i els seus somnis mediterranis. Aquesta sala encara està per estrenar.
S’imposa el Barroc, el qual demana una atenció al detall si no vols caure en l’empatx del conjunt. Diguem que l’Òpera Samfaina exigeix més d’una visita, en ser d’aquests llocs en el que cada nit el visitant hi enfoca diferents angles. No conselleria la visita exhaustiva, que pot saturar, sinó apropaments puntuals. No sé si ofereixen alguna mena d’abonament o de passi que et permet acudir-hi amb una certa regularitat amb els corresponents descomptes, com si fos un club amb els seus socis que hi venen per tastar ara uns plats, ara un vi, ara uns decorats, ara un tros de paret. Podria ser una bona idea.
En tot cas, és també un negoci i el que volen els seus inventors és que la gent gasti. Si ets una persona de possibles, no regategis la visita relaxada. Si vas escurat de butxaca, el lloc admet un abordatge gasiu, picotejant com un ocell en les coses de la menja, mentre endrapes pels ulls tot allò que mai entrarà per la boca.
No us ho perdeu!
