No podia estar l’espectacle Menut Cabaret de la companyia Sola&Tully més ben acompanyat en la seva presentació a la Fundació Miró de Barcelona. En efecte, una fantàstica exposició dedicada a Miró i l’Objecte es pot veure fins el 16 de gener de 2016, la qual mostra la part més lúdica, íntima, i per a nosaltres, els titellaires, potser la més interessant del pintor. També és per aquest motiu que els responsables de programar les sessions per a nens de la Fundació han cercat un espectacle basat en el despullament i la senzillesa dels seus elements, així com l’ús dels objectes per a la seva expressió escènica.
Menut Cabaret.
Menut Cabaret, de Sola&Tully, es mou en aquest registre de la simplicitat escènica, que juga amb el treball dels objectes i de les pròpies mans de la titellaire solista, Helena de Sola en aquest cas. I ja d’entrada cal aplaudir el domini que mostra l’Helena en l’expressió de les mans, una disciplina gens fàcil que exigeix bàsicament unes dots pròpies considerables, és a dir, una sensibilitat acusada i una estudiada contenció poètica del gest.
La manipuladora pren, per explicar les seves històries, el rol de clown que li permet anar al gra en la seva narrativa amb els objectes que apareixen sobre la taula-escenari: joguets de llautó, figuretes amb les que juguen els nens, cordes, cotxes, un ou, i uns guants que són els vestits amb els que les mans es converteixen en personatges. El format és una barreja de circ i de cabaret, és a dir, una estructura de números que es van succeint, ben acompanyada d’una banda sonora que recolza les diverses situacions. El personatge principal és en Menut, que neix en una taula de jocs infantils, i que ens vol mostrar les seves habilitats. Una acció mínima per filar els diferents episodis que tenen els nens embadalits durant els cinquanta minuts que dura l’obra.
Amb l’estreta col·laboració de Ronan Tully, que estava a càrrec de les llums el dia de la funció, Menut Cabaret té com a qualitats principals la sempre agradable i correcta presència de l’actriu manipuladora a l’escenari així com el seu bon fer en el treball de les mans, elements essencials en aquest tipus d’espectacle que busca la intimitat i una comunicació poètica amb els nens. Uns objectius magistralment assolits per Sola & Tully, un complement ideal per a una exposició com la que es presenta aquests dies a la Fundació Miró.
Miró i els Objectes.
Val la pena detenir-se una mica en aquesta exposició que mostra la relació que va tenir Joan Miró amb els objectes, una tendència molt comuna entre els artistes de les avantguardes del segle XX, especialment del Dada i del Surrealisme, però que Miró va integrar d’una manera molt personal en la seva obra i en la intimitat del seu taller i de la seva feina creadora.
William Jeffett, comissari de l’exposició “Miró i l’objecte” from Fundació Joan Miró on Vimeo.
D’alguna manera, sembla com si el pintor, que va crear un món tan personal i agosarat en la seva figuració abstracta de formes i colors. necessités una base sòlida, constituïda pels seus objectes trobats, comprats o creats, per enlairar-se en el desconegut. Objectes que s’escapen del món de la cultura i de les convencions socials, en tractar-se majorment de coses trobades o trencades, abandonades, mortes en certa manera pel que fa al seu ús social, i que es troben als límits o a les cunetes de la vida quotidiana. Amb ells, l’artista podia dialogar amb llibertat, a través d’una interrogació de l’objecte, el qual, convertit en un subjecte parlador, li obria móns nous, com si fossin uns guies secrets capaços de conduir-lo vers paratges insospitats.
Aquesta proximitat al món dels objectes, que exigeix una especial sensibilitat i obertura envers l’alteritat màgica i secreta que constitueix el món objectual que ens envolta, explica que Joan Miró estigués tan interessat en el món dels titelles, i hagués encaixat tan ràpidament i orgànica amb artistes com els dos titellaires de la Claca, en Joan Baixas i la Teresa Calafell, que en els anys setanta descobrien també el món misteriós dels objectes i la seva capacitat d’actuar i dir coses quan són situats en un escenari.
Una exposició indispensable per entendre els motors de la nova creació, que fuig de les convencions culturals –l’anti-pintura que s’explica en algunes de les sales– i que busca dialogar i sostenir-se sobre realitats més essencials, capaces d’obrir espais on aparentment només hi ha silenci, mort, buit, decadència, antiguitat o envelliment.
Es pot descarregar el catàleg de l’exposició clicant aquí.
