Vaig tenir l’ocasió de veure el passat dimecres a la Sala Fènix de Barcelona (carrer Riereta, 31) i dins d’un apartat que ha obert la sala dita “Emergents” (A partir d’ara, tots els dimecres a les 21h, amb propostes cada setmana diferents), l’espectacle “Sólo 5 minutos” per a dos únics actors, la brasilera Manoela Wunderlich i el valencià Nelo Sebastián, amb direcció d’escena de Ángel Inzunza. En realitat, l’obra prové d’un exercici molt reeixit creat a l’escola de Berty Tovías de la qual els dos actors han estat alumnes. Un exercici que ara ha estat traslladat a l’escenari, crec que amb molt d’encert.
D’entrada, dir que ens trobem davant de dos actors de força caràcter. No sóc un entès en interpretació d’actor, però l’experiència i un sisè sentit que tenim els titellaires em porta a destacar la forta personalitat d’aquests dos joves intèrprets, cadascú en la seva pròpia línia. Una força que cal emmarcar dins d’un registre de comèdia, cosa que centra el ventall de la interpretació, la qual està abocada a objectius d’humor i diversió amb un poderós rerefons de reflexió social i fins i tot filosòfica, i és en aquest ample espectre on hem de situar la seva actuació. En aquest sentit, Manoela Wunderlich destaca per una presència agradable i d’impacte, ideal per a la comèdia que sempre demana cossos bonics però reals, és a dir, que no siguin de joguina, la qual durant l’hora de representació es va anar transformant, des de la jove estudiant que és al principi, a un cada vegada més convincent personatge ben ficat al joc que proposa l’obra. Nelo Sebastián, per la seva banda, s’encarrega del dificilíssim paper de ser més que un personatge, en encarnar ni més ni menys que una personalització de… Facebook! Nelo és Facebook, en tot allò que té la xarxa social de “droga dura i seductora”, de “menja-cocos i aplana-cervells”, i en general, de gran espai dedicat a la relació fàcil, superficial i banalitzadora.
Per aconseguir aquesta encarnació, l’actor Nelo Sebastián no té més remei que recórrer al seu bagatge de titellaire (Nelo és en efecte un titellaire que ha recorregut mig Amèrica amb els seus titelles, les seves màscares i un acordió) i esdevenir ell mateix una marioneta, sense fils, clar, però que es mou com si fos un titella. Es nota aquí l’experiència de clown que té l’actor. El seu mateix vestuari busca tecnificar el cos, convertint-lo en una mena de caixa tonta de televisió, i el barret que du pretén parodiar l’estètica juganera i banal de la gran xarxa social de Facebook. Un titella manipulador, clar. En realitat, el titella Nelo-Facebook és el titellaire encarregat de que la funció, la comèdia, el gran joc de la simulació, no pari. I quan fa aparèixer el rostre d’un amor de la jove estudiant, ho fa a través d’un titella que es mou dins la caixa tonta incrustada al cos de l’actor. L’objectiu final del titella manipulador Nelo-Facebook és que tots ens convertim en ninotets, tan banals com ell, i ben ensinistrats per actuar en el seu petit castellet o guinyol que és la pantalla de l’ordinador, amb les seves finestretes i els seus glup, glup…
Paròdia, sàtira i pamflet (la reducció d’una xarxa social a una caricatura actoral té molt de pamflet) es donen de la mà en aquesta comèdia de costums contemporanis, que la intensitat interpretativa dels dos actors acaba convertint en tragèdia. Una tragèdia poc tràgica, ja que el triomf de la banalitat mai serà tràgica de veritat tot i ser-ho en el fons. I és envers aquesta constant ambigüitat entre el joc banal i l’aplanament mental, allà on l’espectacle ens vol portar. Uns terrenys difícils i relliscosos, ja que en aquest registre tot sembla possible i no és fàcil trobar on agafar-se. Potser el recurs més segur és la polaritat pròpia de la comèdia, que ens fa passar constantment entre dos estats d’ànims oposats, entre l’entusiasme i el pessimisme, l’alegria i la tristesa, la desconfiança i la devoció… Un recurs que els dos joves intèrprets van saber utilitzar amb gran eficàcia i domini del cos.
Els “sólo 5 minutos” es van convertir en una hora de diversió inquietant: rèiem però l’objecte del nostre riure érem en el fons nosaltres mateixos, atrapats com estem tots per aquest temps de minuts i de glups, a remolc d’una agenda i d’uns protocols que ens imposen aquests vampirs xucladors de les nostres ànimes que són els Facebook i companyia. Crec que allò que vam veure el dimecres passat va ser una brillant mostra de teatre d’agitació que busca la immediatesa del pamflet, el riure de la paròdia i el rerefons de la sàtira social. Amb un tema principal: el Temps, el seu control i la seva gestió. En aquest sentit, una obra de profunda actualitat que els dos joves actors Nelo Sebastián i Manoela Wunderlich ens posen damunt la taula per a la seva reflexió.
