“Emocions i titelles”, jornada internacional a Barcelona

Es va realitzar el dijous 28 de juny de 2012 la III Jornada Internacional d’Educació i Titelles que organitza l’Institut de Ciències de l’Educació (IEC) de la Universitat de Barcelona, sota el comandament de la titellaire i activista cultural Teia Moner, veritable ànima d’aquestes jornades que se celebren des de fa sis anys. La idea de la trobada és ajuntar en un sol dia tot un seguit d’experiències, exposades per especialistes durant el matí, i sessions pràctiques, a la tarda, amb tallers impartits per alguns dels ponents i un espectacle. En aquesta ocasió, l’espectacle va anar a càrrec del veterà grup Titelles Babi.

Intervenció de Richard Bouchard. Foto Teia Moner.

S’ha de dir que parlar a Barcelona d’educació i titelles, una temàtica que en altres latituds també se sol associar a la relació entre titelles i teràpia, és quelcom de nou, malgrat la llarga experiència que els mestres locals tinguin en la utilització dels ninots. Nou sobretot perquè la Jornada preté reflexionar i posar sobre la taula les pràctiques més avançades  d’aquest ús dels titelles, tot buscant una sistematitzaciò i un rigor que només pot venir de l’experiència quan aquesta és contrastada pels anys i pel coneixament acumulat d’intercanvis internacionals sobre la matèria. Existeix, en concret, l’associació “Marionnette et Thérapie” que funciona des de 1978 i que des de llavors no ha cessat de treballar en aquest camp, desenvolupant tot un llenguatge i un corpus teòric  absolutament excepcionals.

Els titellaires professionals sempre han vist aquesta especialitat com un apèndix lateral de la professió. Però  quan t’acostes a la seva realitat i entres en les exposicions i els debats que s’hi generen, t’adones de com les seves pràctiques es mouen pels espais més íntims del teatre de titelles, és a dir, allà on es parla de temes com el doble, les dualitats i els mecanismes de projecció, que són sempre qualsevol animació d’un objecte o d’un titella.  Aquests temes, a més, es plantejen i s’experimenten des dels nuclis psicològics més profunds de la persona. És a dir, en contacte íntim amb l’essencialitat perceptiva de la psique humana, lluny de les teoritzacions esteticistes i purament acadèmiques. La pràctica i l’experiència són els pinyols d’aquesta activitat que a més va adreçada a futurs practicants, com són els mestres o els psicòlegs. Haig de confessar que vaig quedar impressionat pels relats de la majoria dels ponents, sorprès de com estaven tocant les essències de la nostra professió, traslladant els fenòmens projectius i desdoblatoris, bàsics del teatre de titelles, a la pràctica docent i terapèutica.

Va obrir la Jornada un parlament de la titellaire i especialista en totes aquestes qüestions, ànima de l’encontre, Teia Moner, que s’encarregà de presentar la temàtica general de la trobada, “Emocions i titelles”, així com les diverses ponències que es farien al matí i les activitats programades a la tarda.

Èlia López-Cassà, mestre, psicopedagoga i doctora en Ciències de l’Educació i membre del Grup de Recerca en Orientació Psicopedagògica (GROP), de la Universitat de Barcelona (UB), va ser l’encarregada de situar la temàtica monogràfica d’enguany des d’una perspectiva teòrica i pràctica alhora. Després de definir el que és una emoció, va anar desgranant-ne els diferents tipus per poder-nos situar en aquesta complexitat interior tan rica de matisos i de contrastos. Els educadors i pedagogs cerquen sobretot una gestió equilibrada de les emocions, donada la gran dificultat que hi ha en gestionar-les, especialment les més negatives i les que solen amagar-se o simplement projectar-se als demés, recurs que explica el noranta-nou per cent dels conflictes socials i de convivència entre les persones. En aquest sentit, l’eficàcia dels titelles radica en la seva capacitat de ser objectes de projecció de les nostres emocions més difícils de manifestar, aquestes que solem projectar d’una manera inconscient en els demés, convertint-los en els nostres enemics o en verdaders diables. Els titelles accepten aquestes projeccions inconscients i d’aquesta manera acaben sortint a la consciència. Són, d’alguna manera, uns miralls que posem dins nostre i que reflecteixen els racons més foscos i amagats de la psique. Com es pot veure, d’una utilitat indiscutible.

Va parlar a continuació Richard Bouchard, Director General del ÉNAM (École Nationale d’Apprentissage par la Marionnette), del Canadà, una institució puntera i alhora única dedicada a les persones psicològicament no aptes pel treball i per això excloses de la societat. La singularitat de l’escola és que centra la seva pràctica en el teatre de titelles amb un rigor i una serietat en el seu ús realment excepcionals. Va explicar Richard Brouchard la història de la institució, com van començar amb mitjans totalment precaris l’any 1990 fins a esdevenir el centre internacionalment reconegut que és ara. Com ens va explicar el ponent, l’ÉNAM utilitza la marioneta per trencar l’aïllament de les persones que pateixen greus problemes de salut mental i ajudar-les així a canalitzar el fluix d’emocions que viuen a diari. Un treball bàsicament d’equip que s’acompanya amb el seguiment individualitzat i que ha conseguit ja resultats extraordinaris.

Intervenció de Gilbert Meyer. Foto Teia Moner.

Ens va explicar que un estudi econòmic dels resultats aconseguits es tradueix en un estalvi per part de les institucions d’uns noranta mil euros per pacient a l’any, quantitat que, si es multiplica pel nombre de pacients, supera el cost de manteniment de l’ÉNAM en el seu conjunt, Els assistents vam poder veure alguns videos de representacions fetes per pacients, on es podia veure com la disfressa i el titella els servia per exterioritzar unes emocions que altrament quedaven reprimides.

Molt interessant va ser també la ponència de Gilbert Meyer, un veterà titellaire d’Strasbourg, França, de la companyia Tohu Bohu Théâtre, que des de fa anys alterna les seves activitats en el món de l’espectacle amb una feina d’assistència social i psicològica a través de les marionetes (s’ha de tenir en compte que Gilbert, abans de ser titellaire, era infermer de malalts mentals). Concretament, ens va explicar les seves experiències a l’Àfrica, quan fa un any va treballar amb un grup de nens afectats pel virus de la SIDA al Txad. Les explicacions dels seus exercicis i de les diverses pràctiques efectuades va impressionar als presents, tot mostrant-nos les enormes possibilitats que tenen els titelles per a integrar als nens amb problemes importants de salut i d’exclusió social.

Segons Gilbert Meyer, treballar amb marionetes permet estructurar el caos de les emocions i alhora ampliar la paleta perceptiva de les mateixes, “tot declinant els seus colors fonamentals” o, dit en altres paraules, redescubrir els cinc sentits. Va explicar el costum molt extès al Congo de l’ús que es fa de les màscares petites, que serveixen per encarnar els problemes de la gent. Així, quan un nen o un adult té un problema greu, la comunitat es reuneix i construeix una màscara adaptada al problema plantejat. D’aquesta manera, l’afectat s’allibera del problema, del qual se n’ocupa a partir d’aquell moment la màscara. Una ingenuïtat molt operativa, com ha pogut comprovar Gilbert Meyer mantes vegtades. També va parlar de com la marioneta és una mena de mirall que ens permet entrar dins de nosaltres, veure allò que passa al nostre interior, i observar els afectes (sentiments i emocions). De fet, tots els procesos terapèutics que usen la marioneta no busquen altra cosa que el pacient prengui contacte amb ell mateix. Igualment, el fet de construir una marioneta obliga a l’executant a desdoblar-se en allò que està fent, posant-hi una determinada emoció. Un fenomen, per tant, encarnatori que ens allibera de l’esquematisme abstracte en el que la nostra societat sembla voler-nos conduir. Això explica que fins i tot la Mort pugui representar-se amb un titella, i que Punch l’acabi estomacant.

Moment del taller impartit per Gilbert Meyer. Foto Teia Moner.

Gilbert Meyer ens parlà al final de la seva intervenció d’uns projectes de contes explicats mitjançant objectes visuals, inspirats en l’art japonès, i que consisteixen en unes tabletes dibuixades a la manera popular d’algunes regions africanes.

Va prendre la paraula Teresa Forcada, una mestre que va treballar des del 2005 fins el 2009 amb un grup d’acollida el tema del Dol Migratori, a una escola del Prat del Llobregat. Titulat l’espai de treball “Aula i Vida”, Teresa Forcada ens va encisar a tots explicant-nos amb una concisió extrema i un relat tan transparent com honest, la seva experiència amb un grup de joves que procedien de països diferents i que vivien el “dol” d’haver deixar família, amics i un entorn social complex i afectiu. El treball es va focalitzar en les marionetes, per a la qual cosa van comptar amb l’ajuda d’un titellaire professional procedent de Colòmbia. Una experiència d’una profunda humanitat que va desvelar la singularitat, el rigor i l’eficàcia d’un treball fet des del cap i des de les emocions. (veure el blog del projecte aquí, amb imatges i videos de les representacions)

Moment del taller impartit per Richard Bouchard. Foto Teia Moner.

A continuació, Jonathan Sánchez ens va presentar una teatral i amena ponència sobre la por, que ell va titular: “Tothom té por. I què?”. Professor de l’escola Palau de Palau de Plegamans, Jonathan Sánchez va desgranar tots els elements de la por, explicant com aquesta treballa i acaba provocant tres tipus de resposta: la Fugida, l’Enfrontament i la Paràlisi. Ens exposà la seva experiència amb els alumnes de l’escola, i com els titelles permeten encarnar les pors i ajuden així a poder-les objectivar i, per tant, a relativitzar-les.

Montserrat Capdevila i Teia Monner ens van explicar la seva experiència en els tallers amb titelles que duen a terme a l’escola on treballen, amb imatges i alguns videos que van ser molt rev elatius i aclaridors.Va ser molt interessant constatar com gràcies als titelles, un grup de nens difícils i sense cap empatia entre ells, va modificar el seu comportament per acabar escenificant una posta en escena final del tot entrenyable i amb un esperit de convivència notable.

I, per acabar, i quasi a córre-cuita, a causa d’haver-nos passat de l’horari previst, Ruth Revaliente i Marta Torrico ens van exposar la seva particular experiència en els seus taller de titelles, també d’un gran interès, amb imatges i fotografies de les pràctiques amb els seus alumnes.

Actuació del grup Titelles Babi. Foto Teia Moner.

Es pot dir que els resultats de la intensa jornada van ser extraordinaris. La nombrosa assistència -potser una cincuantena de persones- va poder gaudir d’un seguit de ponències, pràctiques i experiències fetes en contextes tots ells molt diferents entre si: un matí teòric que es va completar amb la pràctica dels tallers (a càrrec de Gilbert Meyer i Richard Bouchard), i l’espectacle a la tarda (a càrrec del grup Titelles Babi). Una Jornada excitant, realment llamineres i fecunda en idees i coneixements. Esperem amb ganes la propera cita, d’aquí a dos anys.

Totes les ponències de la Jornada es podran trobar en breu al blog de la Teia Moner:
http://titellesieducacio.blogspot.com.es/

Adjuntem unes fotografies que ens ha enviat Glòria Roig i Giménez sobre la Jornada. Els titelles que apareixen al final i que s’han utilitzat per la imatge rotativa de la portada són de la psicòloga Alba Juanola: